Hi ha dies, com avui, que el cel es pinta de gris i la nostalgia envolta tot el que faig. Són dies que sense saber perquè estic més sensible, més reflexiva, més cap endins... M'encanten aquests dies de tant en tant perquè m'ajuden a recordar el valor de les coses que són realment importants. En general tendim a sentir-nos sols i desgraciats quan no tenim el que ens agradaria, quan no trobem la feina perfecte, la persona perfecte per compartir la vida o qualsevol altre desig que no poguem fer realitat. Sovint ens oblidem que aquest buit aparent que deixen totes aquestes coses que ens agradaria tenir el poden omplir coses del nostre dia a dia, coses a les que no donem prou valor, coses que, en el fons, són el que fan que viure valgui molt la pena.
Generalment en sóc molt concient d'això, però en dies com avui, que estic més receptiva, arribo a adonar-me'n molt més. Avui a la feina m'ha passat una cosa preciosa. Estava amb els nens explicant-los algo (ara mateix no recordo què), he mirat abaix i els he vist allà, tots mirant-me escoltant super atents... Em sentia part de la seva vida, part de la seva infancia... Un altre moment preciós és quan els hi ensenyes algo que ells no es podíen ni imaginar, com quan veuen sortir la llet de la vaca o un pollet d'un ou... Les seves cares de flipar són insubstituibles! Però el que sens dubte s'emporta la palma en els moments entranyables amb nens és quan, sense saber ben bé perquè (ni ells tampoc ho saben, simplement els hi surt) se t'acosta un nen, t'abraça i et fa un petó... No hi ha res més bonic que un espontani petó amb babes de nen i una abraçada sincera. No té preu! De veritat, no hi ha res com la seva inocència, la seva capacitat de sorpendre's, la sinceritat amb la que expressen el que senten... I no té preu perquè són éssers sense prejudicis, perquè la vida encara no els ha fet patir (per sort!) ni posar-se barreres, perquè són el més semblant a la puresa del ésser humà. Com adults crec que hauríem de recordar més sovint el nen que vam ser i intentar veure la vida a través dels seus ulls. Perquè per ells la vida és bonica, sencilla, apassionant i un misteri per resoldre... No us oblideu de tranformar la vostra vida d'adults en la vida del nen que veu ser, perquè els nens saben ser feliços. I en saben perquè no necessiten tantes coses per ser feliç com quan ens fem grans.
Poser aquí està el veritable secret de la felicitat, en no necessitar molt. No deixar-nos portar per la voràgine que ens envolta i tenir present que el nen que vem ser segueix formant part de nosaltres. Potser si li fem més cas aprendrem a ser una mica més feliços.
Ara enteneu perquè m'agrada tant la meva feina, perquè em demostra constantment que les coses petites són les més grans.
Una abraçada
