L'estimava...

"Em fascinava... Hauria volgut que el món s'aturés. Que aquella nit no acabés mai. No volia deixar-la. Mai de mais. Volia quedar-me empoltronit a la butaca, fins a la fi del temps, escoltant com em contava la seva vida. Volia l'impossible. Sense sabre-ho, llavors començava la nostra història... hores suspeses, irreals, impossibles de guardar, de contenir. Impossibles d'assaborir, també. I llavors ella es va aixecar. Tenia por de perdre-la. Vaig xapurrejar alguna cosa mentre ella es posava la jaqueta.

- Si, què diu?
- Pordpedr't
- Però què diu?
- Dic que tinc por de perdre't

Ella va somriure. No va dir res. Somreia i s'inclinava lleugerament endavant i endarrera aguantant-se el coll de la jaqueta. La vaig besar. Tenia la boca tancada. Vaig besar el seu somriure. Va sacsejar el cap i em va empènyer amablement. Jo hauria pogut caure d'esquena. "

"-Em vaig prometre que no tornaria a viure amb un home que em fes patir. Crec que no m'ho mereixo, m'entens? No m'ho mereixo. Aquesta es la raó per la qual et demano què serà de nosaltres.
Jo callava
- No dius res? ja m'ho pensava. Què em podries dir?Què podries fer? Tens la teva dona i els teus fills. I jo? que sóc jo? No sóc gaire res en la teva vida. Visc tant lluny... tan lluny i tan aliena... No sé fer res com les altres. No tinc casa, ni mobles, ni gat, ni llibre de cuina, ni projectes. Creia que era menys maliciosa, que havia entès la vida més bé que els altres i estava contenta de no haver caigut a la trampa. I aleshores véns tu i em trobo completament perduda. Ara m'agradaria deixar de córrer una mica perquè trobo que la vida és bonica amb tu. Et vaig dir que intentaria viure sense tu... Ho provo, ho provo, però no me'n surto, penso en tu tot el temps. Així es que et demano, potser per última vegada, què tens intenció de fer amb mi?
- Estimar-te
- I que més?
- Et prometo que mai més no t'abandonaré a l'habitació de cap hotel. T'ho prometo.
I vaig tornar a enfonsar la meva cara entre les seves cames. Ella em va alçar el cap pels cabells.
- Però què més?
- T'estimo. Només sóc feliç amb tu. Només t'estimo a tu. Jo... jo... Confia en mi...

Em va deixar anar el cap i la nostra conversa es va ofegar. La vaig abraçar tendrament però aquest cop ella no s'abandonava, es deixava fer. Aquesta era la diferència."


" He reflexionat, no em faig il·lusions, t'estimo però no tinc confiança en tu. Ja que el que vivim no és real, aleshores es un joc. I com és un joc, fan falta regles. No et vull veure més a París. Ni a París ni a cap lloc que et faci por. Quan estic amb tu, vull poder-te donar la mà per carrer i besar-te als restaurants, si no no m'interessa. Ja no tinc edat per jugar al gat i a la rata. Així doncs, ens veurem tant lluny com sigui possible, en altres països. Quan sàpigues on has d'anar, m'ho escrius en aquesta adreça. No cal que posis paraules amables, només avisa. Digues a quin hotel aniràs, on i quan. Si puc vindré i si no, paciència. No intentis trucar-me, ni saber on sóc, ni com visc, crec que aquest ja no és el problema. He reflexionat, penso que és la solució més bona, fer com tu, viure la meva vida, estimar-te, però de lluny. No vull estar pendent de les teves telefonades, no em vull privar d'enamorar-me, vull poder-me'n anar al llit amb qui vulgui i quan vulgui, sense escrúpols. Sí, tens raó, la vida sense escrúpols és... it's more convenient. Jo no veia així les coses, però, perquè no? Ho vull provar. Què hi puc perdre? Un home covard? I què hi puc guanyar?El plaer de dormir als teus braços alguna vegada... He reflexionat, ho vull probar. Ho agafes o ho deixes..."


"-Trobo que estem bé plegats... M'agrada estar amb tu perquè plegats no ens avorrim mai. Encara que no ens parlem, encara que no ens toquem, encara que no estiguem dins la mateixa habitació, no m'avorreixo. No m'avorreixo mai. Crec que és perquè et tinc confiança, tinc confiança en els teus pensaments. Ho pots entendre? Estimo tot quan veig de tu i tot el que no veig. I això que conec els teus defectes. Però tinc la sensació, precisament, que els teus defectes van bé amb les meves qualitats. No tenim por de les mateixes coses. Fins i tot els nostres dimones estan bé plegats! Tu vals més del que demostres i jo és al contrari. Jo tinc necessitat de la teva mirada per tenir una mica més... de materia? I tu, és extrany, em dic sovint que ets prou fort per retenir-me i prou intel·ligent per amollar-me...
- Perquè em dius tot això?
- Tenia ganes de que ho sabessis
- Per què ara?
- No ho sé...És que es increïble trobar algú i poder dir: amb aquesta persona hi estic bé
- Però perquè em dius això ara?
- Perquè de vegades tinc la impressió que no t'adones de la sort que tenim...
- Mathilde...
- Sí
- Em vols deixar?
- No
- No ets feliç?
- No gaire

I vam callar"


" Jo no podia fer ni un gest... Vaig quedar-me al llit durant un mes, aclaparat i amb nàusees. Quan tenia set, esperava que algú entrés i em donés aigua i quan tenia fred no tenia forces per pujar el cobrellit. Ja no parlava. No volia que obrissin els porticons. Havia esdevingut un vell. La bondat de la Susane, la meva impotència, els xiuxiuejos dels infants, tot m'exhauria. És que no podien tancar la porta d'una vegada per sempre i deixar-me tot sol amb la meva pena?Hauria vingut la Mathilde si hagués sabut...?És que...? Oh! Estava tant cansat. I els records, els meus disgustos i la meva covardia m'enfonsaven encara més. Amb els ulls mig clucs i el cor en un puny, pensava en el desastre que havia estat la meva vida. Havia tingut la felicitat a tocar de les mans i l'havia deixada fugir per no complicar-me l'existència. I, malgrat tot, era tant senzill. Només havia d'estirar la mà. Tota la resta ja es compondria d'una manera o d'una altre. Quan un és feliç, tot acaba per compondre's, no et sembla?"

L'ESTIMAVA - ANNA GAVALDÀ

Quan els altres saben trobar les paraules precises per descriure el que sents et deixen fora de joc. Ha remogut tantes coses i ha posat en ordre tantes altres que ho havia d'escriure.

Estic bé, però intento no pensar gaire.