Prou!

Tornem a ser dimarts… Aquest migdia he parlat amb ell i com l’he trobat tant tranquil he decidit que ja n’hi ha prou!

És cert que he passat uns dies molt dolents, que em moria per veure’l, per abraçar-lo, per besar-lo i per mil coses més. Altres dies només sentia la necessitat de parlar amb ell i altres quasi no m’enrecordava…

Però estic cansada d’aquesta historia ja. Estic farta de mi mateixa, estic farta d’estar trista, d’estar tova i estic farta de patir per un home que no ho fa per mi.

M’estima? Si… Prou? No… Doncs ja està. No m’estima suficient, doncs fora. S’ha de saber perdre i jo aquí hi he perdut molt.

No m’he enfonsat amb tot el que m’ha passat a la vida i no m’enfonsaré ara. Agafaré de la mà a l’ave fènix que porto a dins i a volar. La vida és massa curta i massa valuosa per passar-me els dies ensopida, sense ganes de res, trista…

D’acord que és una persona molt especial i d’acord que podria haver sigut l’home de la meva vida… Podria, però no ha sigut així. Ha sigut una persona molt important durant una etapa de la meva vida, però no et pots estancar, s’ha d’evolucionar. Probablement sempre formi part d’una manera o altre de la meva vida, però potser no…

Si ell no troba un motiu per canviar la seva vida serà perquè no en té un de prou important. Si ell vol renunciar a això és el seu problema. Si ell vol renunciar a sentir-se viu, és el seu problema. Si vol renunciar a mi, és el seu problema.

No sé, és cert que l’estimo i segurament l’estimaré durant molt temps, potser per sempre, però ha decidit i ara em toca actuar a mi.

El que no faré és estar penjada d’una situació insostenible durant més temps. Vale, ja he fet els dies de dol, ja m’he sentit desgraciada, terriblement sola, indesitjable, rara, trista i plorosa. Doncs ja n’hi ha prou.

De fet tinc ganes d’estar sola i tranquil•la. Aquesta relació m’ha desgastat tant que ara mateix no m’imagino amb ningú més. Sé que em costarà trobar algú mínimament decent, em costarà moltíssim perquè jo tampoc sóc molt normal. I també sé que ell és el que millor encaixaria a la vida que vull per mi, però què hi farem. Hauré de buscar algú altre en qui pensar quan escolti la cançó “Geografia” de la Oreja, buscaré un altre que vulgui crear un país amb mi on viure-hi tots dos… algú altre formarà part de la vida que vull per mi…

I ell.. té via lliure. Em retiro d’aquesta partida sabent que he tocat el seu cor molt més del que ell es dóna compte i esperant que trobi el valor per creure que es mereix tornar a ser feliç algun dia. Jo faré amb la meva vida el que pugui per ser-ho.

Malgrat se m’hagi tornat a fer un nus a la gola quan, tornant cap a casa, he sentit la cançó “Tenia tanto que darte” de Nena Daconte (cançó que sempre em fa pensar en ell) i malgrat se’m escapin les llàgrimes quan veig, impotent, que no hi puc fer res, malgrat tot… estaré bé.

El si, però no; els petons fugaços i les marxades al Senegal, les il•lusions compartides, el somni de viatjar plegats, les mirades, els riures, la complicitat, l’il•lusionar-te i caure i el tornar-te a il•lusionar per tornar a caure, comprovar que la connexió és real, creure que aquest cop si pq sigui que no, la passió dels últims dies, els petons i tot plegat i el que res canviï al final… han fet, durant gairebé 5 anys, una ferida molt gran i molt profunda que no sé si algun dia cicatritzarà del tot.

Necessito cent punts de sutura, tirites, betadine i sobretot moltes abraçades per poder aconseguir-ho.

No sé com ni quan, però confio que amb el temps em curaré…

El que sé segur és que sense un canvi d’actitud no ho aconseguiré mai. Prou de lamentar-se i de rebolcar-se més en una merda que fa massa temps que cultivo. Necessito creure que valc molt més que això encara que sigui mentida. Sé que tot, per sort o per desgracia, està dins el meu cap. Només és qüestió de desfer la pel•lícula i, poc a poc, veure la llum del final del túnel una mica més aprop.

Ara, m’eixugaré les llàgrimes, em rentaré la cara i seguiré vivint…

Helena

vida nueva

M'ho he repensat i publicaré l'ultim del escrits que he fet aquests dies:

"Me equivoqué

Vale, me ha costado darme cuenta, pero si, me equivoqué…

No me equivoqué viviendo esto ni queriéndole, me equivoqué poniendo todos mis esfuerzos en que esto saliera bien, cuando estas cosas no son tan difíciles, por lo menos no deberían ser tan complicadas. Cuando dos personas se quieren lo más normal es que estén juntas ¿no? Pos no…

Me equivoqué pensando que cuando se diera cuenta cambiaria, pero las personas no cambian… Es cobarde y lo será siempre y lo es porque tiene demasiado miedo a sufrir. Pos sabes que te digo, que la vida es riego, riesgo a querer, riesgo a enamorarse y riesgo a perderlo todo y saber tirar adelante.

Por lo menos me queda la tranquilidad de que todo esto no se me ha quedado dentro. Nunca me quedará la espinita de “que hubiera pasado si me hubiera atrevido a decírselo”. He sido sincera y le he dicho que le quiero lo más de verdad que se puede decir… Arriesgué y perdí, pero por lo menos, jugué la partida…

Y ahora, tiré la toalla con este asunto porque ya no puedo más. Si no quiere pensar sobre todo esto es su problema. Que se quede con su pseudovida que tiene, que se deje atrapar cada vez más por su telaraña, que siga dejando que los demás decidan por él hasta que se ahogue en sus propias circunstancias… Llevo días pensando que le he perdido, pero ¿sabéis qué? Es él que me ha perdido a mí y a toda la magia que envuelve nuestra historia des de el principio. Antes la impotencia me podía, ahora… me da igual…

Helena

14/01/2010"

pd.- a tumar pel cul!

año nuevo.... vida nueva?

Fa mooooolts dies que no escric aquí, des de l'altre década!;P

Resumint, un cap d'any trist i poc a poc he tornat a somriure. Durant aquests dies he escrit molt, però per primer cop des que vaig crear el blog, no ho he publicat... pq són coses íntimes i patétiques i pq a vegades m'oblido que això és public i ho pot llegir tothom. Sé de sobres que sabeu sobre què he escrit, aixi que no cal que el tornem a mencionar no? ;P

Com estic? la pregunta del millón... no ho sé, però potser una mica buida...

Novetats? em canvio de pis i de cotxe, així tot de cop, venga al suicidio de cabeza! em quedaré arruinada, pero ja em recuperaré, espero... jiji

En fi, que estic una mik rara i encara no m'he reubicat...

temps al temps...



Helena