Bueno, com debeu imaginar, persones intel·ligents com vosaltres, per aquest títol... se acabó...
Ahir vem estar parlant... Em va dir que lo de l'altre dia havia sigut meravellós, però que ell necessitava sentir la xispa per estar amb algú, que per ell aquest tema era molt important i que quan no hi és, sabia per experiència que acabava malament. Que estava segur que nosaltres podríem funcionar com a parella, però que a ell li faltava algo i que per res del món volia fer-me mal i acabar malament amb mi.
Li agraeixo tant la seva sinceritat...
I jo, mentre l'escoltava veia com s'anava verbalitzant el que en el fons de mi estava pensant...
Ho sabeu... jo necessito el "me muero por verte" i no el "bueno, doncs ja ens veurem demà". A mi em cal la connexió... però que passa? doncs que sóc una bleda, una romàntica de merda i una gilipolles. Que m'agafo al carinyo como a un clavo ardiendo, que m'agrada tant aquesta droga que sóc capaç de autoenganyarme i creure'm les meves pròpies mentides...
Però sé que a mi el que em cal és sentir el que hi havia amb el punki...però no vull que torni, no vull tornar a somiar amb eternes promeses, vull ser capaç de treure'l de la meva vida pq només em fa mal.
Joder, merda!!! pq sóc tant desastre????!!! M'agradaria ser emocionalment independent com ho sóc amb les altres facetes de la meva vida... Haig d'aprendre d'una vegada a no enganxar-me tant ràpid a aquesta puta droga...Pq sóc tant imbècil de il·lusionar-me tant ràpid per una persona? pq sóc tant extremadament bleda com per pensar que podia funcionar? pq no sóc prou llesta com per veure que vaig de boca cap al mateix putu mur de sempre??? Hòstia, no n'aprendré mai???...pq hi ha un moment donat que segueixo un impuls em porti on em porti i a vegades( casi sempre) no em surt bé...
Joder! em sento tant desgraciada ara mateix. Ahir estava bé, després de la conversa em vaig sentir com aliviada, tot i que ara estic desfent els pocs plans que havia fet dins el meu cap...
Sabeu, no he plorat per això...però sé que tinc les llàgrimes a la porta... són les que em queden de l'última vegada (que és massa recent) i no us enganyaré, si plorés no seria per això, seria pel q realment és l'home de la meva vida...
Potser estareu preguntant-vos què li vaig dir jo no? Doncs li vaig dir que pensava el mateix, que no calia forçar les coses, que quan ha de ser ho saps pq no et pots controlar. Que l'altre nit ens vem deixar portar i ens vem donar carinyo mutuament i va ser preciós. Però té raó ens falta la xispa, ho sabeu... He intentat convènce'm que la xispa ja sortiria, pero no...falta el "sin ti me muero" necessari pq algo sigui gran de veritat. I tant que podríem estar junts, però estar per estar, per mi, no té cap sentit.
Inevitablement estic una mik xafada i sé que potser no és el millor moment per tenir vacances i massa temps per donar-li voltes al cap, però m'agradaria ser capaç de no fer-ho. M'agradaria regalar-me aquestes vacances a mi mateixa, ja n'hi ha prou de preocupar-se tant pels altres. Vull disfrutar dels meus amics, de la independència, de la meva soletat, de la rumba...Vull ser capaç de donar-li la volta a la truita i convertir lo dolent en bò...
Però en moment així sempre em pregunto: el trobaré??? (o me quedaré para vestir santos??;P) Faig broma per desdramatitzar, però és el que penso...
En fin, que besé a la rana que no se convertia en príncipe... otra vez...
