Perquè hi ha vegades que un grup t'arriba a l'ànima, perquè hi ha concerts irrepetibles, per les emocions inexplicables, pel cansament de mans més merescut de la història, pels aplaudiments inacabables, pels somriures, per la brillantor dels ulls de cadascun de nosaltres, per una nit màgica, per tant moments de desfase, de riures i de desconnexió, per la vostra proximitat, per absorvir-nos des del minut 0, per fer que una gran nit quedi emmarcada en una gran edifici i tot passi a formar un record meravellós, perquè es maco que no us en sapigueu avenir perquè és realment així, quan no abandoneu la humilitat, quan realment us ho mereixeu, per explicar-nos tant bé tantes i tantes histories, per ser generosos, per emocionar-vos i per entendrir-vos amb nosaltres, per deixar-nos formar part del vostre planeta piruleta, pels moments bed & breakfast i pel moment Jean Luc, perquè us feu estimar... Per tot això i per moltes coses més hi ha vegades que un GRÀCIES es queda curt... Bones vacances Amics!
Deixo aqui les vostres paraules per poder-les recordar sempre:
"Si fos possible, t’hauríem fet pujar diumenge o dilluns a l’escenari del Palau de la Música. Primer ens hauríem posat tots quatre (o més ben dit, tots nou) al teu voltant i t’haguéssim demanat que et situessis just al centre de l’escenari i miressis el lloc. Que el respiressis. Que resseguissis amb els ulls l’espai: el sostre, les escultures, les muses, els vitralls. Que fossis conscient d’on ets i que pensessis qui ho ha trepitjat abans que tu. Després t’hauríem convidat a mirar les cares de totes i cadascuna persones davant teu. Però no un moment no, tota l’estona. Finalment, t’hauríem convidat a quedar-t’hi durant tot el concert.
A tu segurament t’hauria semblat bé. Hauries pensat que no sempre es té la oportunitat de veure un concert des d’aquesta perspectiva. Hauries accedit. Només hi ha una cosa que no t’hauríem dit: que amb l’última nota de cada cançó hagués caigut a sobre teu una maledicció. Sí, sí. Una dolça maledicció. Una maledicció que et condemnaria a reviure dins del teu cap aquell moment durant tota una vida. Si haguessis pujat amb nosaltres, t’haguessis posat enming de l’escenari, haguessis pres consciència del lloc, haguessis mirat les cares de la gent i haguessis esperat al final de totes i cadascuna de les cançons, hauries pogut escoltar un so indescriptible: el rugir del Palau. Un so que encara avui retrunyiria dins teu, un crit de 2000 goles capaç de despertar la més adormida de les emocions, la més impassible de les ànimes. Un so que mai més tornaries a sentir perquè només el podria fer aquella gent en concret, aquell dia precís, en aquell moment exacte. Probablement en un futur en sentiries de semblants però no serien iguals que aquell. Si l’haguessis sentit, la teva maledicció seria aquesta: el buscaries tota la vida inútilment. Faries el que fos per tornar-lo a sentir encara que fos una vegada. Però tot seria en va. En tots els teus intents sempre et faltaria alguna cosa. Et faltaria la veu de la noia que ha vingut a tants concerts, el crit del nen que cantava a pulmó i que només pensava en explicar-ho l’endemà a l’escola, el riure de l’avi que venia sense saber qui eren aquests de les arts, la veu de la parella que feia mil anys que no anaven de concert i que va aconseguir que els pares els hi guardessin la criatura per escapar-se unes horetes cap al Palau. Probablement (amb els dits de la mà) podries comptar algú dels presents que no feia cap so, no s’emocionava, que no vibrava. Però no et sabria greu perquè el seu silenci estaria fent que es sentís més la veu de qui tenia al costat, que si que ho vivia, que cantava cada nota com si fos l’última i que quan ja no podia més va haver d’aixecar-se del seient per seguir cantant encara amb més força.
Si per un moment haguessis pogut pujar a aquell escenari entendries el que amb aquest escrit intentem explicar. I hauries vist com durant dues hores, entre rugir i rugir, el Palau va ser capaç de passar de l’eufòria al silenci, del riure al plor, de la nostàlgia a la il·lusió per encarar un futur on encara tot està per escriure. On tot està per fer i tot és possible.
I t’hauries sentit afortunat.
Gràcies
Els Amics de les Arts"
