Ha sigut un any de moltes coses i de tots colors…
Vaig començar el 2011 intentant deixar enrera el punki i il•lusionant-me amb una nova relació. Després em va portar molts maldecaps, però si més no em vaig il•lusionar. Cal reconéixer que el Ferran hagués pogut ser l’home de la meva vida si no fos pq té tanta por d’estimar... Vam estar només 4 mesos junts, però la veritat és que em va aportar moltes coses.
Una de les coses més positives de l’any, i sé que de la meva vida, és el viatge a Boa Vista... En tinc uns records espectaculars, un creixement personal enorme, conèixe’m millor, sobrepassar límits, superar pors, anar sola pel món, descobrir una altra manera de viure una mateixa vida... Resumint, una gran experiència vital en la que em refugio quan aquest món q m’envolta no m’agrada.
Després d’això va venir el més trist de tot, de l’any i de molts anys que vindràn... la mort de l’abuela... Te hecho tanto de menos... no he escrit res d’això abans pq encara em fa massa mal.
No sé si és per això, però a partir d’aquí tot va anar bastant de baixada. Vaig marxar de Dexeus a St.Cugat amb el que esperava q seria un canvi cap a millor i em vaig trobar amb la mateixa merda de sempre o més i tot. Fet que va afegir més crisi de “fe biològica” de la que portava ja de casa...
Va tornar el Ferran i va voler q tornessim a estar junts. Vaig haver de dir-li q no i, aprofitant la carrerilla q vaig agafar, vaig treure al punki de la meva vida durant uns mesos. I va ser tant difícil... És un tema q no sé gestionar i probablement no en sabré mai...tothom té el seu lastre... el meu probablement és aquest.
A l’agost, en un intent de mantenir-me a flote, vaig començar amb l’Oscar esperant que em salvés de tantes merdes acumulades. I el que a priori semblava un tauló de suro insummergible es va convertir en una viga de ferro q s’enfonsava sola.
Ara mateix... estic tant perduda... Emocionalment destruïda, professionalment desorientada, intel•lectualment desmotivada i físicament fluixa. Estic en una etapa de crisi total. L’únic bò d’aquestes etapes és q només en poden sortir coses positives.
Al curs de monitors ens van fer un símil que m’agradaria recuperar: la vida és com un arbre. Hi ha etapes per florir, altres per recollir fruits, altres on cauen les fulles i altres fredes on sembla que la vida s’ha esfumat... fins q arriba la primavera i tot esclata de nou. Doncs bé, probablement estic immersa en un hivern q engloba totes les facetes de la meva vida, però la primavera no trigarà a venir, segur.
Espero que el 2012 m’aporti una mica de llum per veure cap on haig de continuar caminant, llum q dissolgui la boira q ara mateix no em deixa veure més enllà del meu nas. També espero que m’aporti molts riures. Sé que coneixeré gent nova i potser trobaré algun nou amic. M’agradaria que em portés amor del de veritat, però si no pot ser, com a mínim q no em facin més mal d’acord?
M’agradaria aprendre en aquest 2012 a protegir-me millor, a donar amor només si és merescut, aprendre a relativitzar, aprendre a seguir la meva veu interior que m’ha fet deixar la meva professió per canviar de vida i confirmar que té raó i que sap el q em convé. M’agradaria que el temps que passi a MONA em serveixi per treure el fum aquest q m’embota el cap, vull tornar a somriure, tornar a ser optimista, tornar a creure q la vida és bonica i que l’amor existeix...
Estic convençuda que el 2012 em demostrarà que tot això que vull que passi no serà res comparat amb les experiències que viuré.
Gràcies per formar part de la meva vida i per fer que tot això tingui sentit a l’altre costat de la pantalla.
