Reconciliant-me amb el dolor...

Porto molts dies posposant escriure per mantenir-me una miqueta més de temps anestesiada per tot això... Evitant escriure sentiments que en un futur em remoguin i em facin mal... Hi ha moments que val més no escriure res i deixar que els pensaments se'ls emporti el temps.

Fa un mes de tot... Fa un mes que vaig parlar DEFINITIVAMENT amb ell, fa un mes que no el veig, fa un mes de tantes coses...

Ara crec que estic bé... si més no vaig en camí d'estar bé.

Porto gairebé dues setmanes deixant de torturar-me preguntant-me perquè i començant a acceptar com són les coses.

Com a parella ja no n'espero res ni tampoc vull res. Ha tingut molt temps per fer el pas i no l'ha fet, per tant, en aquest aspecte, la història s'ha acabat... Pero això no vol dir que el tregui de la meva vida perquè no s'ho mereix i pq jo tb el necessito per explicar-li les meves coses, per riure, per discutir i per tot plegat.

Ell té un problema emocional molt gros que fa molt temps que arrossega i que fins que no el solucioni no serà capaç d'estimar a ningú. Sé que no ho ha fet bé amb mi, però també sé que no ha volgut fer-me mal i que, dins de tot, m'estima tot el que el seu cervell li permet.

Sé que pensareu que m'estic autoenganyant(i m'és igual) i que en 2 dies tornaré a estar enganxada a ell , pero sé que no, que aquest cop és diferent pq ja no espero res, realment i profundament no espero res. Sé que ell ho provarà pq forma part de la seva naturalesa punki, però mentre jo no m'ho agafi en serio, no passarà res, jo tinc el poder.

Ahir vaig parlar amb ell una estona llarga i em va dir moltes coses... Em va dir que em trobava moltissim a faltar i que es pensava que no tornaria parlar amb mi. Jo, unilateralment, haig de decidir quin tipus de relació tindrem... Jo necessito que ell em cuidi com amic i jo tb vull cuidar-lo. El vull a la meva vida, però d'una manera que no em faci mal.

He entès que té un ritme encara més retardat que la persona més lenta del món pel que fa als temes emocionals i he entès que no està preparat encara per assumir el que ha d'afrontar. Per tant, no el penso deixar sol. L'ajudaré tot el que pugui a sortir d'això i quan estigui "curat", si es que ho està algun dia, podrà començar a ser feliç. I igual llavors tot és diferent... Fins llavors, no hi tornaré a pensar.

Ahir em vaig reconciliar amb el dolor i amb ell i una pau interior em poseeïx ara.


Segurament aviat podré tornar-lo a veure. Aviat, però encara no. Necessito que aquest sentiment s'aposenti amb el temps que necessiti i no penso adelantar ni forçar res. Em donaré el temps que el cos em demani i tot, tot anirà bé.