Te perdiste mis abrazos, te perdiste mi risa nerviosa, te perdiste mi mirada tierna. Te perdiste mis miedos, te perdiste mis fracasos, te perdiste mis triunfos. Te perdiste mis dudas, te perdiste mi locura, te perdiste mi conversación.
Te perdiste mi cara de sueño, te perdiste mis ganas de jugar, te perdiste mi sonrisa. Te perdiste mi cara traviesa, te perdiste mi ilusión, te perdiste mi risa. Te perdiste mi cara de sorpresa, te perdiste acariciar mi pelo, te perdiste mis ojos al sol.
Te perdiste mis besos tiernos, te perdiste mi calor, te perdiste mis caricias. Te perdiste mis besos apasionados, te perdiste mi olor, te perdiste mis suspiros. Te perdiste mis escalofríos al tocarme, te perdiste mis besos robados, te perdiste mi sudor.
Te perdiste mi picardía, te perdiste el juego, te perdiste mi razón. Te perdiste que te escuchara, te perdiste que te comprendiera, te perdiste que te ayudara. Te perdiste mis cambios, te perdiste mi futuro, te perdiste mi presente.
Te perdiste nuestros viajes, te perdiste la telepatía, te perdiste mis nuevos proyectos. Te perdiste nuestra conexión, te perdiste nuestro hogar, te perdiste la discusión. Te perdiste nuestros hijos, te perdiste mis pensamientos, te perdiste mis sueños.
Te perdiste mis bromas, te perdiste mis cosquillas, te perdiste mi seriedad. Te perdiste mis lágrimas, te perdiste consolarme, te perdiste acurrucarme. Te perdiste mis principios, te perdiste mi saber estar, te perdiste mi irreverencia.
Te perdiste mi ternura, te perdiste mi comprensión, te perdiste mi apoyo. Te perdiste mi cariño, te perdiste mi pasión, te perdiste mi deseo. Te perdiste mirarnos y entendernos, te perdiste mis ganas de volar, te perdiste mi libertad.
Te perdiste abrazarme por detrás que se que te encantaba, te perdiste hacer la cucharita conmigo, te perdiste al que llamabas “tu cuerpecito”. Te perdiste el olor de mi piel al sol, te perdiste escuchar mi respiración dormida, te perdiste mis susurros.
Te perdiste mi juventud, te perdiste mi coherencia, te perdiste mi día a día. Te perdiste mi sentido común, te perdiste mi madurez, te perdiste mis ganas de provocar. Te perdiste mi vejez, te perdiste mis momentos de catarsis, te perdiste mis momentos de felicidad.
Te perdiste… tantas cosas…
Te lo perdiste por imbécil…
Me perdiste
dimarts, 16 de febrer del 2010
divendres, 12 de febrer del 2010
stand by...
Hola, porto molts dies com sobrevivint...intentant no pensar més del compte pq no faci més mal de la dosi diària que puc suportar. Intentant no reviure cada moment, cada abraçada, cada petó...
Però hi ha una imatge recurrent en la meva memòria... quan vaig sortir de casa seva i anava cap al cotxe em va cridar a pulmó:
- Te quiero
i jo em vaig girar i li vaig cridar: - que te jodan!
- eres la mejor!
Buf... allà, al mig del carrer a les 9 de la nit tot fosc i tremolant de fred i després de tot el que li havia dit... Tot plegat molt peliculero... però molt maco...
Desde llavors estic com anestesiada... Em mantinc a mi mateixa en stand by i deixo que passin els dies...Ja no tinc por que s'acostumi a viure sense mi, sóc jo la que s'ha d'acostumar a viure sense ell...
Necessito no pensar, necessito desconnectar de tota aquesta merda, necessito deixar que el temps em recompongui per dins poc a poc...
Fins fa 2 dies el necessitava, ara no tinc ganes de veure'l... tinc ganes d'estar tranquil·la, ho necessito. Estic tant fotuda i tan profundament trista que no sé com surtiré d'aki...
Poc a poc i fent esforços per no pensar-hi més del compte... suposo que tornaré a riure de veritat.
Crec que no havia estat així de trista mai a la meva vida...
temps i paciència, això es el que necessito.
Però hi ha una imatge recurrent en la meva memòria... quan vaig sortir de casa seva i anava cap al cotxe em va cridar a pulmó:
- Te quiero
i jo em vaig girar i li vaig cridar: - que te jodan!
- eres la mejor!
Buf... allà, al mig del carrer a les 9 de la nit tot fosc i tremolant de fred i després de tot el que li havia dit... Tot plegat molt peliculero... però molt maco...
Desde llavors estic com anestesiada... Em mantinc a mi mateixa en stand by i deixo que passin els dies...Ja no tinc por que s'acostumi a viure sense mi, sóc jo la que s'ha d'acostumar a viure sense ell...
Necessito no pensar, necessito desconnectar de tota aquesta merda, necessito deixar que el temps em recompongui per dins poc a poc...
Fins fa 2 dies el necessitava, ara no tinc ganes de veure'l... tinc ganes d'estar tranquil·la, ho necessito. Estic tant fotuda i tan profundament trista que no sé com surtiré d'aki...
Poc a poc i fent esforços per no pensar-hi més del compte... suposo que tornaré a riure de veritat.
Crec que no havia estat així de trista mai a la meva vida...
temps i paciència, això es el que necessito.
dimarts, 9 de febrer del 2010
PUTA COHERENCIA!
M’estic morint… sense ell em moro…
Ell em va dir que decidís quina relació volia tenir amb ell o si volia tenir-la...
No ho sé...
Una part de mi vol que no torni més a la meva vida, perquè no sé si podré veure’l com un amic... La nostra relació ja porta una inèrcia contra la que és molt difícil lluitar... Sé que sempre hi haurà els dobles sentits, el joc i tot plegat, perquè som així i no sé si això seguirà fent-me mal eternament...
Però una altre part de mi el necessita, una part molt gran. Se’m fa molt difícil, per exemple, pensar que quan tingui el cotxe nou no li ensenyaré... Em fa pena pensar-ho. Aquesta part de mi té molta por... Tinc molta por que si trigo molt a veure’l o a parlar amb ell s’acostumi a estar sense mi, que no em trobi a faltar... pq això si que és el final... Amb el plan de gandul amb ell mateix i els seus sentiments que porta últimament no m’estranyaria gens que s’acostumés a estar sense mi i fos només un agradable record... Pq en el fons, aquesta gran part de mi el que vol és que ell s’estigui morint com m’estic morint jo i que vingui corrents a buscar-me... Sé perfectament que es llegirà els papers que li vaig donar fins que gairebé desaparegui la tinta, però reaccionarà?
Sé que si després de tot el que li vaig dir no reacciona, és que no és ELL i sé que el que li vaig dir és el que penso realment, però com puc deixar de morir-me???
És molt difícil sobreviure... molt.
Dos miniyos lluiten ara mateix i no sé qui guanyarà... Potser no cal veure com acaba la lluita, potser només cal deixar que el temps posi cada cosa al seu lloc. Però potser, només potser.
Ell em va dir que decidís quina relació volia tenir amb ell o si volia tenir-la...
No ho sé...
Una part de mi vol que no torni més a la meva vida, perquè no sé si podré veure’l com un amic... La nostra relació ja porta una inèrcia contra la que és molt difícil lluitar... Sé que sempre hi haurà els dobles sentits, el joc i tot plegat, perquè som així i no sé si això seguirà fent-me mal eternament...
Però una altre part de mi el necessita, una part molt gran. Se’m fa molt difícil, per exemple, pensar que quan tingui el cotxe nou no li ensenyaré... Em fa pena pensar-ho. Aquesta part de mi té molta por... Tinc molta por que si trigo molt a veure’l o a parlar amb ell s’acostumi a estar sense mi, que no em trobi a faltar... pq això si que és el final... Amb el plan de gandul amb ell mateix i els seus sentiments que porta últimament no m’estranyaria gens que s’acostumés a estar sense mi i fos només un agradable record... Pq en el fons, aquesta gran part de mi el que vol és que ell s’estigui morint com m’estic morint jo i que vingui corrents a buscar-me... Sé perfectament que es llegirà els papers que li vaig donar fins que gairebé desaparegui la tinta, però reaccionarà?
Sé que si després de tot el que li vaig dir no reacciona, és que no és ELL i sé que el que li vaig dir és el que penso realment, però com puc deixar de morir-me???
És molt difícil sobreviure... molt.
Dos miniyos lluiten ara mateix i no sé qui guanyarà... Potser no cal veure com acaba la lluita, potser només cal deixar que el temps posi cada cosa al seu lloc. Però potser, només potser.
divendres, 5 de febrer del 2010
The final countdown...
Porto tot el dia mirant aquesta pantalla en blanc i no sé ni per on començar...
Ahir vaig parlar amb el punki...
Li vaig dir que estava farta, que no podia patir més per això, li vaig dir que estava cansada dels nostres cicles pq cada vegada queia més aball que l'anterior i que no podia suportar una altre recaiguda, li vaig dir que estava farta del "no m'apretis"...
Li vaig dir que sabia que m'estimava, però que també sabia que no m'estimava prou. Li vaig dir que jo no era plan b per ningú. Li vaig dir que l'havia estimat més que a mi mateixa...
Li vaig dir que fins que no superi lo seu, no serà capaç d'estimar mai a ningú. Li vaig dir que no havia conegut ningú amb un ritme tant lent... Li vaig dir que viure una pseudovida com està vivint, sense pensar per si de cas li fa mal, no era viure...
Li vaig dir que jo ja no el podia salvar...
I malgrat li vaig dir que n'estava farta i cansada, també li vaig dir que si algún dia decideix trencar la teranyina, que jo l'ajudaré, no el deixaré sol, però el que no faré és estirar-lo... ha de venir pel seu propi peu...
Bé, això són 4 pinzellades del que van ser 4 hores intenses de conversa...
No sé, ho vaig fer tant bé... pq li vaig parlar clar, pero des del més profund dels carinyus. Tranquil·la, serena, segura...
L'estimo tant i em sap tant greu que no trobi el seu camí... pero no sóc jo qui l'ha de guiar.
El més dur amb diferència que he fet mai... despedir-me d'ell fins a no sé quan... Encara se'm neguen els ulls... Una abraçada eterna de 15 minuts i un petó tendríssim...
Gran... molt gran...
Ahir vaig parlar amb el punki...
Li vaig dir que estava farta, que no podia patir més per això, li vaig dir que estava cansada dels nostres cicles pq cada vegada queia més aball que l'anterior i que no podia suportar una altre recaiguda, li vaig dir que estava farta del "no m'apretis"...
Li vaig dir que sabia que m'estimava, però que també sabia que no m'estimava prou. Li vaig dir que jo no era plan b per ningú. Li vaig dir que l'havia estimat més que a mi mateixa...
Li vaig dir que fins que no superi lo seu, no serà capaç d'estimar mai a ningú. Li vaig dir que no havia conegut ningú amb un ritme tant lent... Li vaig dir que viure una pseudovida com està vivint, sense pensar per si de cas li fa mal, no era viure...
Li vaig dir que jo ja no el podia salvar...
I malgrat li vaig dir que n'estava farta i cansada, també li vaig dir que si algún dia decideix trencar la teranyina, que jo l'ajudaré, no el deixaré sol, però el que no faré és estirar-lo... ha de venir pel seu propi peu...
Bé, això són 4 pinzellades del que van ser 4 hores intenses de conversa...
No sé, ho vaig fer tant bé... pq li vaig parlar clar, pero des del més profund dels carinyus. Tranquil·la, serena, segura...
L'estimo tant i em sap tant greu que no trobi el seu camí... pero no sóc jo qui l'ha de guiar.
El més dur amb diferència que he fet mai... despedir-me d'ell fins a no sé quan... Encara se'm neguen els ulls... Una abraçada eterna de 15 minuts i un petó tendríssim...
Gran... molt gran...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)