1,2,3 Destrucció emocional

Així estic, destruïda...

No poso mai noms aquí, però aquest cop ho faré.

1.- El ferran va tornar de Senegal i pretenia q tot seguís com abans, intal·lar-se a st feliu i després marxar i pretendre q no passés res. Em va posar en un compromís i vaig haver de dir-li q no, q a casa no hi feia res pq el q teniem no era de veritat, o suficientment de veritat com jo necessito.

2.- Vaig reunir el valor suficient per prendre la decisió q fa tant temps q posposo: treure el punki de la meva vida, vist q ell no pensa fer res per canvar la seva. Sabeu el q representa per mi i el q em va costar despedir-me... Va ser com arrencar-me una part de mi... Els dies següents passaven lents i estava profundament trista, agreujat per una trucada seva i un sms dient-me q se sentia fatal i q tenia molt mal cos ( i jo no saps?) En fi, estava enfonsadíssima i de fet encara no em puc creure tot això. El trobo a faltar, molt.

3.- Enmig de tot això em vaig retrobar amb un amic de la infància i entre els dos es va reavivar algo. Al principi jo era molt reticent, però mig empuxada per una bona amiga, em vaig tornar a il·lusionar sense poder-ho controlar... Tot i estar convalescent, vaig intentar donar-me una oportunitat i vaig pensar q m'aniria bé per tirar endavant il·lusionar-me de nou. Però... resulta q aquesta persona estava coneixent tb a una altre noia i l'ha triat a ella i a mi em donen pel cul de nou...

Masses coses per un sol cor en massa poc temps...

Ara em sento completament destruïda, alarmantment desarmada, incapaç de resorgir d'aquesta història de nou...

Pretenia no tornar a escriure pq sóc molt concient q la pitjor enemiga q tinc ara mateix sóc jo mateixa i potser ho faré... Potser al no escriure el q em tortura no serà tan real com pq em faci tant de mal.

Enyoro al punki, molt. Això és el més difícil q faré en molt temps, ho sé.