Ei! Estic com un flam...
Avui he quedat amb el punki per acabar de parlar de tot plegat... del que hem de fer i del que faré jo... Sé que ell necessita temps, però jo necessito saber què haig de fer amb aquest temps que ell necessita....
No sé, són tantes coses les que em passen pel cap ara mateix!!! Sé que d'aquesta conversa en depèn la meva vida emocional dels propers mesos/anys i, com és normal, estic nerviosa...
Sabeu? Necessito fer-li un petó... necessito dir-li si sap realment al que s'està arriscant al dir-me que no l'esperi, que haig de volar... pq si volo, potser no torno...
Sabeu què em va dir l'altre dia? " és que cuando tu te vayas yo me quedaré solo" i ho tinc clavat al fons del fons del cor... ostres, jo no li puc garantir que l'estimaré sempre, però crec que si després de TOT encara l'estimo és pq l'estimo de veritat! Però em va deixar... buf, te tanta por que em fa por a mi i tot!
En fi, que es raro saber que avui és la conversa definitiva i que tot i sabent que no acabarà bé, pq ho sé, no puc evitar dipositar certes esperances en aquesta conversa...
Sé com s'acabarà tot plegat... amb la sensació inhumana d'una impotència immensa, amb ràbia continguda i amb una profunda tristesa...
Espero que, com sempre, em duri 4 dies i després tornar a riure... Però sabeu què? Començo a estar força cansada de llepar-me sempre la mateixa ferida!
ptns
