Punto ... y a parte.

Ayer a esta hora estaba rota de dolor...

Si, es por él, siempre es por él... Pasamos la tarde juntos y en el momento que me di cuenta de que nada iba a cambiar, algo se rompió para siempre...supongo que la esperanza...

Caí otra vez... de cuatro patas en la puta trampa, en la mentira mejor contada de la história, la del amor verdadero y el principe azul... Es hora de acceptar que la realidad no es como tanto deseaba...

Pensé que esta vez algo era diferente, que algo había cambiado, que igual él habia encontrado el motivo que le diera fuerzas para escapar de la telaraña y venirse conmigo... Me lo creí porque necesitaba creermelo... Y me dí otra vez de bruces contra el mismo muro de siempre...

Pero a pesar de todo... no puedo dejar de quererlo con toda mi alma... a pesar de saber racionalmente que tiene una tendéncia natural hacia lo prohibido/ilegal, pese a saber que es un desastre en muchas cosas, pese a saber que me haría sufrir muchíssimo... le quiero, le quiero de una forma irracional, casi incondicional...

Él tiene razón, a veces me encabezono en cosas que no dependen de mi... Sé que podría alargar la situación tal como estaba hasta ahora, pero ¿para què?... Como más deje que esto siga más daño me harà, por mucho que lo desee más que respirar. No me merezco ser la otra ni voy a serlo... Merezco que me quieran así a mi también y lucharé por eso...

¿Que me queda? A parte de un profundo dolor, que sé que con los dias irá a menos, me quedan tantas cosas...

Me pondré su anillo y cada vez que lo mire recordaré lo que es sentirse vivo, lo que es querer con cada fibra de tu ser, recordaré las agujetas por pasión, recordaré sus tiernos labios besandome una y otra vez, recordaré su mirada, su calor, su risa, su olor... recordaré que las lágrimas que estoy derramando ahora mismo són por lo más grande que existe en este mundo... Mi yo físico le echará de menos muchissimas veces, espero que con el tiempo sean menos, pero mi yo espiritual sabe que siempre formará parte de mi, porque él es yo y yo soy como soy en parte grácias o por culpa suya...

Hubiera ido con él al fin del mundo... pero el fin del mundo tendrà que esperar. Hubiera renunciado a mis sueños por verle feliz... Hubiera convertido los suyos en los míos... Hubiera sido capaz de posponer los míos si así podia devolverle parte de la felicidad que hace tiempo perdió...

Le quiero y le necesito, pero tendré que aprender... Me cuesta la idea de no tenerlo en mi vida porque está en ella desde hace tanto tiempo que casi no me acuerdo como era sin él...

A pesar de estar llorando de una forma que parece incontrolable y que cada respiración sea un poco más costosa que la anterior, sé que lo conseguiré... mitigaré este dolor insoportable que siento ahora mismo con el tiempo y al final me queda el consuelo que cuando tenga 40, 50 y 60 años le recordaré con el más profundo de los cariños porque es una persona maravillosa, una persona muy especial y yo la he convertido en más especial todavía...Será algo imperturbable en mi memoria que siempre me recordará lo maravillosa que puedo llegar a ser y lo bien que me puedo llegar a sentir...

Le quiero y le querré siempre y si algún dia reúne las fuerzas necesarias para venir a rescatarme, por favor que no se lo piense y venga...

Te querré para siempre,

Tu princesa

Casi, casi em surt bé... casi...

Hola wapis! he estat molt enfeinada últimament i total per res... La feina aquesta que havia de canviar la meva vida, doncs al final no ha sortit bé... Hi ha hagut alguna enxufada que m'ha tornat a passar la mà per cara i jo a fotre'm...

La veritat és que ha sigut molt dur... volia marxar... necessitava marxar...

Bueno, després de la plorera i la ràbia de rigor em queda pensar que potser no havia de ser...

En fi, que em quedaré entre vosaltres més temps... el que em consola, que la gent d'aki s'ha alegrat molt de que em quedi i això mai pot ser dolent.

I el punki... pos para per allà al Senegal... Em va trucar abans de marxar, abans d'agafar el ferry, quan va anar a buscar els visats a canaries i no se quantes vegades més... què li passa per trucar tant ara? doncs no ho sé... ja veurem quan torni...

en fi...


Petons prenadalencs

No te rindas...

No te rindas, aún estás a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo.
Aceptar tus sombras,
enterrar tus miedos, liberar el lastre,
retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje, perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo, correr los escombros
y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda
y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y también el deseo,
porque lo has querido y porque te quiero,
porque existe el vino y el amor, es cierto,
porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
quitar los cerrojos,
abandonar las murallas
que te protegieron,
vivir la vida y aceptar el reto.

Recuperar la risa,
ensayar un canto,
bajar la guárdia
y extender las manos.

Desplegar las alas,
e intentar de nuevo,
celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda
y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños.

Porque cada día es un comienzo nuevo,
porque ésta es la hora y el mejor momento

porque no estás sola,

porque yo te quiero.

Mario Benedetti

pd.- poc més puc afegir... no, no me rendiré.. nunca.

A la deriva...

Han passat tantes coses aquests dies que no sé ni per on començar ni si explicar-ho...

Esta a punt de canviar molt la meva vida... si tot surt bé se'm obre una oportunitat professional que ho canviarà tot per complet.. ojalà surti bé, tinc ganes de volar!
Però fins que no estigui confirmat, no es pot dir res, o sigui que no he dit res ... ;P

Amb el punki... la veritat es que no tenim remei i estem condemnats a estar junts tard o d'hora... Des que em vaig quadrar ens hem trucat més que mai, ens hem enyorat més que mai i hem passat dues tardes màgiques junts... Malgrat tot, l'estimo amb totes les meves forces... Pensareu que sóc imbècil, que m'està utilitzant i mil coses horroroses més(de fet, penseu el que vulgueu), però sé que no és així... és més, algo està canviant dins el seu cap, algo ha fet el clic definitiu pq la situació comenci a canviar i tinc el presentiment que en breu TOT serà com ha de ser...

Tot canvia tant ràpid que a vegades fa por...

Jo ara mateix estic contenta i tranquil·la per lo del punki... costa molt molt explicar-ho amb paraules, sobretot sense coneixe'l, però només us diré que l'últim cop que vem estar junts vaig plorar d'emoció... no era de pena ni de ràbia ni de despedida, vaig plorar d'emoció, de lo gran que és el que tenim, de com encaixen les nostres mans, els nostres llavis i els nostres mons... vaig plorar pq la situació em va superar... i sabeu què? això no m'ho prendrà mai ningú pq es el més gran que hi ha al món! ( moni intenta entendre'm... ;P)

Per altre banda estic il·lusionada i prudent per lo de la nova feina... si tot surt bé i al final marxo canviarà tot molt i tinc el presentiment que vindrà amb mi...

Estic a l'espectativa... ara mateix la meva vida és incerta, no sé cap a on anirà, però per una part m'agrada i sé que, passi el que passi en totes les seves facetes, serà bò per mi.

Un petonàs

silenci

Buf, és tant dur moltes vegades lluitar contra un mateix… Acabo de veure “Luna Nueva” i m’ha remogut tantes coses que no sé si sabré escriure-les...

Sabeu? Ho faig molt bé... Faig milions d’esforços per silenciar el que el meu cos em crida a pulmó des de dins... Ho tanco dins un cofre blindat, l’enterro i tiro la clau al mar... però tot i així, no desapareix mai... Em convenço a mi mateixa que això és el que ha de ser i casi, casi ho aconsegueixo...

Tot s’ha de dir que tinc moments de tot i ara pos estic tova (com gairebé sempre que escric...)

És tant dur això...

El trobo a faltar...

Molt...

Em fa mal enyorar-lo...

Ploro... un altre cop...

...

El necessito...però no així...

L’estimo, tot i així...

Sóc gilipolles,però no hi puc fer més...

Helena

Pd.- Moni, no és que la meva vida sigui una muntanya russa(vale una mik si ;P) és que m’autoenganyo mooooooolt bé!


23 novembre 2009

punt final...

Ho sé... sé que fa molts dies que hauria d'haver escrit pero... massa feina i masses poques ganes de pensar.

En fi, amb el punki em vaig quadrar... Li vaig dir que no em mereixia ni aquest tracte ni passar per aquesta situació, que si algun dia estava disposat a estimar-me de veritat i amb totes les conseqüències que em vingués a buscar i que llavors jo ja m'ho pensaria. Però que necessitava desenganxar-me d'ell pq aquesta situació em fa mal. Li vaig dir que si no decidia res ho feia jo i punto.

Ell... es va cagar pq va veure que em perdia i va començar que si ja no ens veuriem més, que si em podia trucar...etc...

Ara no sé, tot plegat és raro. No tinc molt dol pq com m'he curat tantes vegades aquesta ferida, és com que es cura per inercia al final.

D'aquí 15 dies és el judici, el seu aniversari i se'n va al Senegal... aixins que suposo que passaré a despedir-me pq potser quan torni, ja no visc aquí... (ja ho explicaré si al final és així ;P)

Petonets reines

... y espinas.

Es domingo y, después de toda una noche llorando hasta dormirme, estoy cansada...

He tomado una decisión... Todos, todos teníais razón, vale, lo reconozco, es un cabron integral i ja en tinc prou...

He decidido que esto se acabó para siempre... No me merezco pasar por esto. No me merezco que después de la noche que pasamos, cuando le pregunte su plan de vida no me sepa contestar y cuando le pregunte que hago yo me diga que bueno, quedarme con lo bueno y acumular experiéncias...Me parece super fuerte...

No puedo más... las energías que tenia para esta história estan más que agotadas... El amor se quemó... Y encima me dice que qué más quiero?... en fin...

Merezco que alguien me quiera de verdad y con todas las consecuéncias...

Así que lo intentaré, haré borron y cuenta nueva... Sé que una parte de él siempre estará ahí, pero no dejaré que me haga más daño...

Para mi esta era la última oportunidad para nuestra história, el último cartucho... y se gastó...

A partir de ahora, mirar para adelante y poco a poco volver a encontrar la luz.

Sé que lo conseguiré.

Rosas...

Me llega de vez en cuando el olor del ramo de rosas que, sobre la mesa del comedor, poco a poca se marchita sin poder hacer nada… Ese olor me transporta a la maravillosa noche de ayer… Dormir contigo ha sido de lo más bonito que he hecho en mi vida… Notar tu presencia, tu calor a mi lado como tantas veces lo había imaginado es… Despertarme envuelta de besos y caricias… abrumador…

Cuando te he visto salir por la puerta esta mañana… un profundo dolor se ha apoderado de mi hasta que ahora, por fin, he podido explotar en llanto al escuchar esta canción de M-clan y Ariel Rot (me estás atrapando otra vez):

"Me despierto pensando
si hoy te voy a ver
pero es inútil negarlo
me estás atrapando otra vez

Eres un ángel maldito,
eres la dama más cruel
Un arma de doble filo
contigo sólo puedo perder
Me estás atrapando otra vez

Y aunque alguien me advirtió, nunca dije que no
Y ahora tengo que esconder las heridas
De ese pulso que jugué
Y porque quise lo perdí
yo nunca me podré alejar de ti

Te extraño cuando llega la noche
Pero te odio de día
Después, después me subo a tu coche
Y dejo pasar, dejo pasar la vida

Yo debería dejarte
Irme lejos, no volver
Pero es inútil negarlo,
me estas atrapando otra vez
Contigo solo puedo perder

Y aunque alguien me advirtió, nunca dije que no
Y ahora tengo que esconder las heridas
De ese pulso que jugué
Y porque quise lo perdí
yo nunca me podré alejar de ti

Yo nunca me podré alejar de ti.”

Así es precisamente como me siento. Es sábado por la noche del supuesto fin de semana que estaríamos juntos y aquí estoy, sola, escribiendo, escuchando música y llorando…

Dissabte 14/11/09

Fin de semana...

Tengo una promesa de un fin de semana de amor sobre la mesa y, aún así, no doy botes de alegría. Esto es mucho más de lo que he conseguido contigo nunca, pero…. Supongo que me cuesta hacerme a la idea de tenerte para mí un fin de semana entero… pero me duele el porqué puedo…

Ojalá pudiera ver sólo la parte buena… quiero vivir cada segundo de ese fin de semana a tu lado… quiero disfrutar de tu compañía hasta hartarme, hasta desear volver a estar sola, abrumada por la situación…

Me siento rara, presa y víctima a la vez de tus putas circunstancias… traicionando mis principios por amor…

No puedo evitar pensar que si me quisieras de verdad no podrías pasar un segundo sin mi… Me duele no haberte visto aún… Me duele que me evites porqué “es muy peligroso”…

¿Crees que para mí es fácil? ¿Crees que encajas en mi vida como por arte de magia? Me cuesta verte formando parte de mi realidad, pero encajas en mi corazón y en mi cerebro y sé que encontraré la manera de que todo encaje al final.

Sé que no es fácil y que las cosas no son blancas o negras, que en los matices del gris es donde se mueve la realidad, pero…

Las cosas no tendrían porque ser así cuando todo es tan sencillo… Debería estar flotando, sintiéndome como la princesa de ese cuento que me has contado un millón de veces…pero no puedo…

Necesito no sentirme mal por esto… por quererte…

Joder, pq no puedo ser una inconsciente como el 99% de mi generación!!

Por esta vez haré un esfuerzo… Viviré esto contigo porque lo necesito… porqué eres lo más grande que ha pasado por mi vida, porque a tu lado mis dudas se disipan, porque sé que contigo estoy a salvo, porque sé que contigo todo tiene sentido… Lo viviré porqué necesito confiar por enésima vez en el amor… porque necesito demostrarte que hay segundas oportunidades en la vida para ser feliz… porqué te quiero.

Después vendrán los reproches, las conversaciones serias, las ralladuras de cabeza, la impotencia y la rabia al ver que, a pesar de TODO, no puedo cambiar nada…

¿Porque tienes tanto miedo?

Ojalá ese fin de semana sea el principio de lo nuestro y no el principio del fin de nuestra historia. La verdad es que necesito aclarar esto por mi salud mental… Necesito poder quererte al 100%... si no es así, prefiero no quererte que quererte a medias porque sé que eso me va a volver loca…

¿Cómo se puede estar así de colgada de un sentimiento, de una sonrisa, de un pensamiento, de unas risas, de una conexión brutal, de la telepatía, de los chinchos, de la confianza, de los gritos, de las caricias, de los besos, de las horas al teléfono, de esa irreverencia, de tu macarrismo, de tu inercia a la delincuencia, de estar siempre al límite de la ley, de ser inconformista, de las preguntas irreverentes, de las conversaciones subidas de tono, de tu grosería, de tu ternura, de tus palabras, de tu aparente seguridad, de tu vulnerabilidad, de tu mirada…? ¿Cómo puedo estar así de colgada por ti?

Estoy irremediablemente destinada a ser o eternamente feliz o a sufrir por esto de una manera que no sé si podré soportar…


Suena mientras escribo “El sitio de mi recreo”… mi sitio eres tu…

Del cel a l'infern...

Hola, torno a ser per aki... i crec que ja he baixat del núvol...

Durant uns 3 o 4 dies he estat com mig encantada amb el que va passar, agafant-me als recors, a les sensacions i a les imatges recurrents en la meva ment... perpètuament penjada del meu somriure... vivint aki, però amb el cap en una altre realitat...

Des de divendres porto pensant que és lo més gran que m'ha passat mai i que podia viure per sempre més amb aquest record... Pensava que ho tindria sempre, que podría recórrer a la meva memòria cada vegada que necessités sentir-me viva... I és veritat, els meus records són meus per sempre més i ningú me'ls podrà prendre...

Quan baixes del núvol... et queda el : vale, i ara què? i això és el que em puteja. Durant aquests dies que estava flotant per l'atmosfera pensava que era igual el que passés, no m'importava pq amb el que tenia en tenia prou... Sabia (i sé) que aquest home "és meu" de pensament per sempre més... Sé que viuré en el seu cap fins que es mori... Sé que podrà estar amb altre gent, però de mi sempre se'n recordarà...

Sabeu què passa, que jo lo de l'altre dia encara no ho he integrat dins del meu esquema, per tant per mi és com un bolet dins de la nostra relació... algo efímer, algo fruït d'un moment que els dos ens vem deixar portar... però no algo real...

La gent del meu voltant m'ha dit que aquí està l'error... en veure això com una cosa efímera, com un final, enlloc de com un principi... i això m'ha fet pensar...

El conec i em costa creure que serà capaç de deixar-ho tot i venir amb mi... malgrat tot el que em va dir, malgrat lo bé que vem estar, malgrat TOT... sé que és covard...

M'agradaria poder quedar-me amb lo bò, amb la gran sort d'haver conegut una persona tant especial i amb la que ens hem estimat tant, però una part molt gran de mi es resisteix a renunciar a això... a renunciar a ell... no puc.

I ara em sento infinitament gilipolles pq porto 2 dies fantasejant amb el Senegal, amb estar allà amb ell, amb tenir la nostra vida lluny d'aquest món occidental de merda on els principis no existeixen... jo em veia ja allà amb els nens negritos ensenyant-los a llegir... i em sento tant imbècil ara mateix... pq si, pq sóc una il·lusa de merda...

Aquest migdia he parlat amb ell i me n'he adonat que si que bueno, tot molt bé, però que res comprometi la puta relació que té, que tot estigui a puesto... Joder, com pot fribolitzar amb tot això... Com es pot fer una autoputada tant gran de no deixar-se/no atrevir-se a viure això..... Com pot ser que després de dir-me que feia moooolt temps que no estava així amb ningú, després de dir-me que podría passar-se 30 anys amb mi, de dir-me que res no importa mentre estem els 2... com pot passar d'això a dir-me que si algún cop torna a estar solter, que creu que passarà de les dones pq només li porten problemes!!!????? No l'entenc... I ara estic millor pq han passat unes hores i no hi he pogut pensar gaire pq estic treballant, però en aquell moment m'he sentit...com una il·lusa de merda que creu que tothom és tant valent com ella per afrontar sentiments i arriscar-se a viure'ls....Joder, si és que això em passa per creure que alguna cosa canviarà... pq les coses no canvien.

El que em fot és que acabaré trobant una altre persona amb la que tindré la meitat de connexió i que no tindrà la culpa de res i seguiré penjada per aquest gilipolles... I ho sé pq porto 4 anys intentant desenganxar-me d'ell i encara no he pogut... i després de lo de l'altre dia sé que no podré fer-ho mai...

En fi... ojalà estigui molt però molt equivocada, ojalà m'hagi de menjar les paraules, ojalà la gent pugui canviar...

... i ojalà sempre sigui capaç de seguir il·lusionant-me per les coses...

Helena

Tocando el cielo... con la punta de los dedos

Me cuesta creer que ayer aparecieras en la puerta del trabajo a buscarme... me cuesta creer que pude abrazarte hasta hartarme...me cuesta creer que toda la tarde fuera para nosotros después de tanto tiempo...

Que grande acariciar tu suave piel hasta la saciedad, que grande besarte sin fin, que grande perderme en tu mirada una y otra vez, que grande estremecerme por tus caricias, que grande hacerte temblar, que grande tenerte tumbado en mi cama durante horas, que grande notar que el deseo sale por cada poro de tu piel y se encuentra con el mio, que grande permitirnos hacer el sueño realidad...que grande acariciarte y notar el gusto en tu mirada, que grande que te mordieras el labio y me miraras como lo hacias, que grande es lo prohibido...

Depués de todo lo que hemos vivido nos lo merecíamos... nos lo debíamos mutuamente y nos lo debíamos a nosotros mismos.

Que grande saber que nuestros labios encajan y comprobar lo que ya sabia, que me encantarian tus besos...que grande impregnarme de tu olor hasta hacerlo mío, que grande que te atrevieras a hacerlo... que grande comprovar que nuestras manos juntas forman uno solo.

Grande, muy grande la atmosfera de profundo cariño que envolvió todo, tanta ternura que desbordaria a cualquiera, tanta pasión...amor puro.

Podria semblar que aquests és un altre dels meus somnis, però no. Ahir vaig passar la tarda amb el punki i tot això va ser real. Va ser la millor tarda de la meva vida...pq quan tot és tant de veritat, quan et mires, suspires i no et cal res més...és el més gran del món...

Això va ser ahir i sé que portarà molta cua i moltes coses dolentes pq no sé com seguiré vivint sense això, però sabeu què us dic, que ja hi haurà temps per pensar en les coses dolentes, però avui no... avui no... avui necessito disfrutar del que vaig viure ahir, pq no havia estimat mai tant a ningú, pq sé que això és el que dona sentit a la vida, pq ho vaig viure a tope i pq m'ho mereixo... Pq tot el que va passar ahir no fa més que confirmar-me que TOT és real, tant real que fins i tot fa mal... Ara ell té un marrón a sobre que flipes, però avui no hi pensaré, avui no...

Necessito tornar a saborejar cada moment viscut i gravar-lo a foc a la meva memòria.

En fin, rebosso d'amor per tot arreu i necessito autoenganyar-me i veure només lo positiu de tot plegat pq si, pq ja era hora de que passés això...

L'estimo

Qüestió de pell...

Aquest pont m’ha passat una cosa molt… rara…

Vam marxar amb la coral a Penyíscola i a Vinaròs a fer 2 concerts. En fi, que han sigut com una espècie de colònies. M’ho he passat súper bé!!! Riure molt, dormir poc, colegueo, cantar com professionals, cridar, ballar, festes de celebració, conèixer gent... en fi, tot això.

Cal dir que després del que va passar amb el Cesc a l’estiu, doncs més o menys havíem recuperat la mateixa relació d’abans. Segueix convertint tot el que dic en algo morbós i sempre buscant la part “sexual” de tot el que passa, però en plan graciós eh! En fi, que els dos estàvem mb, potser amb més complicitat q abans pq compartíem el “nostre secret”...

Doncs vam estar els 3 dies molt bé, que si abraçades per aki i per allà, però mantenint les distàncies. Però l’últim dia...a l’autobús...

La cosa és que a la nit només vam dormir 3 hores pq vam sortir de festa i per tant estàvem rebentats. Per situar-vos tb us diré que ens vam passar totes les hores d’autobús, que van ser moltes, asseguts de costat al seient del darrera del bus.

Bueno, pos eso, que durant el camí de tornada ens vam posar a dormir acurrucats un en l’altre i l’altre en l’un, que si carícies, que si apretons... i vam acabar jugant un amb els dits de l’altre i agafats de la mà durant 4 hores... Quan vam parar a berenar en una àrea de servei, evidentment, els dos vam tornar al paper que tenim perfectament après de “aquí no passa res”. Al tornar al bus (que ja era de nit) jo no vaig voler tornar a començar pq no volia agobiar-lo ni res (per tot allò de la xispa i tal...). Però va trigar 2 segons a tornar a posar la mà a la meva cama com dient, “no parem de fer això que s’està molt a gust”... Què vol dir tot això?????? Doncs la veritat és q fa 2 dies que hi dono voltes i no ho sé, no ho sé què vol dir i per molt que hi pensi no ho sabré fins que hi parli.

Fins aquí els fets objectivament, ara les reflexions. Tot això va passar pq un dia d’aquests que ens vam canviar en una església tots junts el vaig tornar a veure en calçotets... Si, és trist, però és així! MAI hauria d’haver-lo tornat a veure així... No sé si ho he escrit mai, però té un cos tant perfecte que em descol•loca com no m’havia passat mai abans. Unes espatlles, una clavícula, uns quadradets.... per perdre el sentit! ;P té els músculs justos q a mi m’agrada, no caxes sinó fibrat...En fin, que està muy buenorro!!! Jajaja

En realitat no sé si va ser per això, però sé que els dos vam fer el mateix procés mental... Estàvem a gust i ens vam teletransportar a aquell dia que, digui el que digui ell, va estar súper súper a gust. I suposo que va pensar el mateix q jo: pq no? Sabeu què passa, que entre ell i jo aquesta barrera que et frena a l’hora de fer certes coses ja no hi és i si hi fos no tindria cap sentit. I tampoc volia deixar de fer el que em venia de gust pel que la gent digués... O sigui que sí, ho vaig fer, em vaig acurrucar a ell tot el que vaig poder i va ser el millor viatge de tornada que podia esperar. No se’m va fer gens pesat! Jajajajaja El que tb em fa pensar van ser el tipus de carícies q ens vam fer... si només ens haguéssim acurrucat i ja està és una cosa, però en el moment que t’agafes de la mà, tot fa un gir i es converteix en una altre cosa... pq si, pq quan agafes de la mà a algú és q la cosa va més enllà d’una simple amistat... i no es només q ens la agaféssim, sinó que ens l’acariciàvem mútuament... lo de la mà és el que em va fer pensar per tot el simbolisme que porta integrat... Us confessaré que quan em va agafar la mà ( si, va ser ell primer) em va donar un subidón d’adrenalina que flipes! Si no haguéssim estat a l’autobús amb tota la coral, no sé pas què hagués passat... (pq tot i les meves reticències morals i els meus principis, és força evident que em moro de ganes “d’estar” amb ell)

Després d’això he consultat amb vàries persones i hi ha diferents versions. Hi ha la de que es vol aprofitar de la situació i sóc el seu kleenex ( que no ho crec pq més a huevo que ho tenia l’altre cop... i no ho va fer...), la versió de “tira-te’l ya hombre que et sortiran teranyines” (Cabrones!!! ;P) i la meva versió q és que ja veure’m què passarà...però jo no li aniré al darrera. Si vol algo ja vindrà.

És evident que ens agradem però no sé què vol dir això ni a on em portarà ni si em portarà enlloc. No sé, les nostres pells estan a gust, hi ha química, feeling o com li vulguis dir. Estic molt a gust amb ell i no estic així amb tothom. No sé, el cos m’ho demana...

El pitjor de tot això, que em sentia culpable d’estar tant a gust amb algú i que no fos el punki... sóc gilipolles integral!!

En fi, després de sospesar pros i contres crec que parlaré amb ell i si ell sent el mateix, està igual de a gust i el cos tb li demana, crec que podríem provar-ho a veure com va ( crec q l’altre cop vam tirar la tovallola massa aviat i si s’ha tornat a repetir serà per algo no?)

Mireu, els dos som solters i no hem de donar explicacions a ningú ni res. Creieu que em vol utilitzar? Que només em vol per passar un rato?

No sé com anirà tot plegat, però us confessaré q em fa por.



helena

La trucada...

Em va trucar el dijous de la setmana passada i, tot i els dies que han passat, encara somric quan hi penso...

40 minuts de riure a saco, de connexio, de tendresa, de curiositat, de preocupació un per l'altre, de picar-nos ( li vaig arribar a dir que era el meu càncer... i que ja estava en les últimes sessions de quimio! ;P), de batalletes, de suspirs i d'abraçades i petons virtuals... moment clímax amb una broma que ens va fer plorar als dos de riure, un a cada costat de la línia telefònica...

El millor moment de la setmana sense pensar-m'ho ni un segon...

No vull, no vull desenganxar-me d'això pq és el millor que tinc...

Reubicant...o autoenganyant-me?

Ei!

Després de portar casi tres mesos doblant torns sembla q acaba per fi. La setmana que vé és la última i sort, pq sinó m'hi quedaré pel camí...

No sé res del punki des de fa gairebé un mes... i ahir li vaig enviar un sms per preguntar-li si estava viu. La resposta va ser q si i que no l'odies molt...per tant vaig deixar de preocupar-me.

No sé què és, però algo està passant pel meu cervell ultimament... Penso coses com que m'agradaria estar amb algú més de la meva edad ( per si no ho sabeu em treu 10 anys...)algú amb el que tot sigui nou i no estigui tant sobat, tant trencat, amb tantes tirites i falses promeses. Algú hi deu haver que valgui igual la pena que ell, però més jove no? Sabeu què em passa, que veig que en certes facetes de la meva vida ell no encaixa gens ni mica...

Serà que n'estic cansada de veritat d'ell?

No sé si tot això és una paranoia que es monta el meu cap per autoprotegir-me o realment comença a passar aquesta pàgina de la meva vida.

Sé que estic així de "bé" pq fa molts dies que no el veig ni parlo amb ell ni em peto de riure ni res d'això. M'agradaria seguir pensant el mateix després de passar una tarda amb ell... ( o no m'agradaria? no ho sé, ni jo mateixa m'entenc...)

Decepció...

Sabeu, ara mateix no sé molt bé com actuar… Què s’ha de fer quan algú no és com un esperaves? Que s’ha de fer quan algú et falla?

Sabeu això em va passar dimecres passat... En calent, l’hagués tret directament de la meva vida... ara m’he calmat una mica, tot i que no he deixat d’estar enfadada... suposo que al anar passant els dies em vaig estovant una mica... Sabeu què passa? Doncs que m’agrada estar amb ell i no vull tirar per la borda la nostra amistat per una “tonteria”...

Una vegada més me n’he adonat de què em passa amb els homes i amb la gent en general... Estimo massa... massa pel que a vegades es mereixen... Una vegada em decideixo a estimar a algú sóc capaç de donar-li casi tot... i no tothom és així... potser el meu error està en esperar que la gent actuï de la manera que jo actuaria... i per això em porto després aquests berrinches... Espero massa de les persones i després la gent em decepciona... Però és que no hi puc fer més...sóc així...

M’agradaria ser capaç de treure tant fàcilment com poso el carinyo sobre una persona... Perquè això és el que em passa, que m’encarinyo amb la gent i després em costa molt prescindir d’aquest carinyo...

Com vaig escriure no fa gaire, haig d’aprendre a caminar sola, a dormir sola, a escriure sola, a pensar sola, a adormir-me sola, a menjar sola, a estar-me al sofà sola... a viure sola. Sabeu, em vaig adornar de que estava realment sola un dia d’aquest estiu que vaig anar sola a la platja... És tant raro... En fi, crec que com tot, és acostumar-se...

Però sabeu què, a part de moments de crisis, com l’atac de punki, estic força contenta... poc a poc he anat superant lo del Martí i lo del Cesc, lo del punki em costarà molt més, i sabeu què? crec que torno a ser jo... Fa molt temps que no ho era eh! He rebut masses pals seguits, sobretot en el terreny sentimental que es el meu punt feble. M’ha costat aixecar cap, però començo a veure la llum al final del túnel, torno a recuperar la meva seguretat, la meva energia, el meu somriure i torno a cantar en qualsevol moment ( és una senyal clau!;P)

Coleguis, he vuelto! jajajaja

Feliç...

Aquí em teniu... No surto especialment guapa, però si especialment feliç...

Es que després de lo de l'altre dia... he començat a veure la llum i a creure-m'ho de veritat. Què em va passar l'altre dia??? Doncs que vaig tenir un "momento punki agudo" i va ser dels gordos... crec que vaig tocar bastant fons... Em vaig furgar fins al màxim... Inevitablement després d'escriure tenia la necessitat quasi fisiològica d'abraçar-lo i de tenir-lo amb mi, de passar-me hores al telèfon com tantes vegades ho hem fet... Però no ho vaig fer i és el primer pas per sortir d'aquest pou de fang.

Cada cop veig més clar que segurament no és el que vull ni el que necessito. Que el tinc com mig idealitzat pq em dona coses que no m'havia donat mai ningú abans, però si realment m'estimes vindria amb mi... Si realment m'estimés no seria tant extremadament covard... si m'estimés no podría estar sense mi... si m'estimés no deixaria passar el temps fins que cregui que ho té tot a puesto i llavors començar una història... pq les històries passen quan passen, no quan vols que passin i si no estàs disposat a viure-les al final passen de llarg, no es poden guardar en un calaix i recuperar-les quan et vagi b... no és just.

Però, malgrat tot, sé que m'estima de veritat i molt a més a més, però potser m'estima d'una manera que no és la que jo necessito...

Poc a poc i pas a pas deixaré aquesta història endarrera...

Sabeu, m'encanta la foto i estava feliç envoltada de gent que s'està convertint en molt important a la meva vida!

Helena

pd.- pq després digui que la feina és una puta merda! ;P (cafeteria de Dexeus)

pd2.- "Después de ti, pregunté a las estrellas
cuantas veces más mi ingenuidad me hará llorar"
(LODV)

Maldita inercia!

si... ahí estoy otra vez... irremediablemente destinada a comerme el mismo muro de siempre!!!

Porqué no puedo salir de esta inercia?? porqué me cuesta tantísimo vivir sin él.

Hace una semana que me llamó y desde entonces estoy... desestabilzada... ¿¿pq tiene ese poder sobre mi??? pq aunque yo esté firmemente convencida de que és un desgraciado, siempre que vuelve parece como que se me olvida? Será pq no estoy firmemente convencida? será que necesito creer que lo estoy para no sentirme tant terriblemente sola?

Me sorprendo a mi misma pensando en ti, me sorprendo abrazandome cómo si fueras tu...Cada noche pienso en ti antes de cerrar los ojos... Me imagino como seran tus besos un millón de veces al dia...seguro que me encantan... Necesito besarte, acurrucarme en tu regazo, acariciar tu piel que seguro que es muy suave...Mirarte a los ojos y suspirar... Necesito encontrarte cuando llegue a casa, necesito dormir contigo, abrir los ojos y encontrarte ahí... necesito empaparme de tu olor para que no se me olvide nunca... Necesito que me abraces y no me sueltes más... necesito que me salves...que me conviertas de una vez por todas en tu princesa...

No sé que me pasa hoy, no sé si será la lluvia o el olor a otoño, pero llevo esto dentro desde hace mucho tiempo y lo sabes... És un miniyo que de vez en cuando me tortura y me recuerda que todos los esfuerzos que hago durante mi dia a dia para convencerme de que ya no me importas són tant frágiles que con una simple llamada y un suspiro pueden caer por el suelo en un segundo...

Que complicada es la vida cuando duele así... Me duele, me duele tantísimo quererte... Para mi esto es tant grande que duele proporcionalmente... y duele mucho.

Duele no poder compartir contigo todo lo que me gustaria... duele saber que no te atreves a quererme porqué te da tanto miedo sentirte vulnerable y que te hagan daño que prefieres no arriesgarte a vivir esto aunque sea lo más grande que te ha pasado en mucho tiempo... Duele saber que a lo mejor esperaré eternamente... Duele saber que a lo mejor nunca serás mio...

Duele haverte encontrado, aprender que és querer... y no tenerte conmigo... me duele tu immadurez...

Me duele tener que aprender a vivir sin ti... por obligación. Porqué aunque no quiera ni oírlo, puede ser que nunca te atrevas a venirte conmigo... puede ser que prefieras vivir arrastrado por tu maldita inercia igual que a mi me arrastra la mía... Puede que no reúnas el valor necesario para romper con lo que tienes, aunque sabes que no es lo que quieres...

Te necesito

Que mierda y que grande es querer así...

Autoplacatge emocional...

Jelou!

Aquest cap de setmana he vist una peli que m'ha deixat K.O. Es diu "Qué les pasa a los hombres"... Vale, està hiperplena de tòpics, però tb hiperplena de grans veritats!!! Estava al cine i notava com les hòsties m'anaven caient una darrera l'altre sense ni veure-les venir.

En fi... molt gran saber com realment pensen ells i com de retorçades som les dones o les voltes que li donem per creure'ns els que volem creure'ns, el que menys mal ens fa. He après que si un noi no truca es pq no vol trucar, que és el que hi ha i no els podem canviar...Que lo de la "xispa" és mentida i és pq les ties ens ho creiem i ens quedem contentes...I com això, un mogollón de coses...

Després de rebre aquesta "informació" of course, el replantejament d'estratègia era estrictament necessari... És a dir que a partir d'ara, res d'anar darrera d'ells, si un home vol algo, se les ingenia per aconseguir-ho no? doncs ja està bé de posa'ls-hi fàcil! A tumar home!!!

Espero poder, pq m'agrada tant estimar a algú i m'agrada tant la tendresa, que de seguida se m'en va l'olla i NO, no pot ser!!! jajaja

Petons

Busco un lugar...

" en esta ciudad,
donde esconderme de la corriente que me lleva"

Ai senyor... Sabeu, algo faig malament i crec que és pensar més del compte...

Sóc gilipolles ho sabeu oi? pq tot i que veig que m'estamparé contra el mateix mur de sempre, no se'm acudeix res més que a sobre agafar carrerilla per fotre-me-la més fort...

No trigaré gaire a estampar-me, ja ho veureu...i sabeu pq ho sé? doncs pq sempre em vaig a pillar de la persona equivocada! Mira tinc aquest bon ull! Sempre em penjo d'aquell que no em pot donar el que necessito... pq, pq no em puc fixar en els idiotes q em tiren la canya enmig de la carpa per Festa Major? pq m'han d'agradar els que són diferents, els que, per alguna cosa, són especials??? i pq aquests sempre que els trobo estan amb algú ja?

En fin... más de lo mismo o estan pillats o es caguen de por. juas juas juas

"Querria perderme, huir para siempre, hechar a volar"

Últim dia!!! Snif snif

Pos aki estoy... demà torno a treballar... aaarrrrrrrrrrgggggggggggggg!!!! no quiero, no quiero, no quiero!!!

En fi, no tinc més remei que apechugar no??? pos vaya merda...

Tinc un "ressacon" post festa major! He mirat les fotos 30 mil vegades! és que transpiren un bon rotllo, una alegria i un colegueo que m'encantaaaaaa!!! Ahir havia d'anar a la troba a Manresa, però al final va venir l'Amparo a casa ( que feia mig any que no la veia) i claro, lo primero és lo primero. Xerrant fins a les 2 del matí i aquest migdia, paellita a la platja. Un bon final de vacances no?

En fi.... q no vull tornar a treballar!!

Merda!! ;P

Tonight, tonight, tonight, tonight, I wanna be with you tonight!!!

Eps!!! Ja estic aquí!!!! He ballat aquesta cançó fins a l'extenuació durant aquests dies!!! M'encanta!! Acaba de passar un dels plats forts de l'estiu i no puc evitar sentir-me una mik trista... Notar com lo bò se'm va acabant és una merda...

Però bé, 5 dies de festa major increïbles!!! De fet, per mi han sigut 3 dies pq dissabte i diumenge vaig estar malalta (putada màxima), però bueno, em vaig recuperar per acabar la festa major donant-ho tot com cada any!! Divendres correbars, dissabte correfoc i carpa (m'ho vaig perdre!!! snif snif), diumenge... no sé, estava malalta ( jajaja ) però crec q gaire res, dilluns sopar jove de samarretes amb 120 persones (molt gran!!) i dimarts sopar i Ball de confetti!!! Què més es pot demanar??? Milions de riures, d'anades d'olla, de brindis, d'autoxoques, de joc, de tómbola i sobretot de ballar, ballar i més ballar!!! Tinc els peus i les cames en general...destrossats!!!! Però val la pena! Aquí teniu només dues fotos de grup, però n'hi ha moltissimes i són divertidissimes!

Bé, en aquests dies tb of course un milió d'anècdotes... ahir sense anar més lluny va intentar lligar amb mi un bomber (con todo lo q representa eso... ya sabeu a q em refereixo, lo del CUERPO de bomberos i tal) En fin, que allà el tenia todo cachitas (que ja sabeu que no m'agraden els cachites, però bueno) guapete i tal, però va i em diu:" ets molt guapa i estàs molt bona" Meeeeeeeeeeeeeecccc!!! Cagada màxima!!! jajajaja Me'l vaig mirar com dient "tio si pretens lligar amb mi així ho portes FATAL!!" Vale que l'alcohol no el va ajudar pobre i va ficar la pota fins més amunt del cap, però és que vaya tela!!! Asin que el bombero no hizo honor a su mítico poder entre el público femenino jajajajaja. O com a mínim a mi no em va fer cap efecte, calladet estava més guapo! ;P

Evidentment tb hi havia el Cesc i el Martí... Amb el Cesc mb a veritat, tret de certs pessics en certa part de la meva anatomia que hauré de tractar seriosament amb ell pq aquestes llibertats que jo sàpiga no els hi he pas donat. Amb el Martí... tot és molt més complicat... i ho és pq va ser molt més de veritat. Amb ell la comunicació és difícil per les dues parts. No puc fer broma amb ell com amb la resta, no em surt. Puc ballar i fer el gilipolles amb els altres, però amb ell em costa mil (sé que a ell li passa el mateix). És que el miro i me'n recordo de l'eterna frase " 5 minuts més plis" i no puc. Crec que és pq encara m'importa... Sabeu, me'l vaig estimar eh!! Sóc tant bleda que a vegades em fotria una autohòstia en serio!! Crec que en això, en estimar als altres, sóc massa generosa i hauria d'aprendre a ser una mik més egoïsta... Sabeu, mentre ballava a la carpa no sé quin dia pq no me'n recordo, em va venir al cap el punki... i sabeu què? doncs q no el veia allà amb mi... no el veia ni a la barra que seria el seu estatus natural! No sé, que el cap a vegades fa aquestes coses rares de pensar i eso. ;P

En fi, que em queda aquesta setmaneta de vacances i després, de nuevo al puto infierno empresarial!!! Per una part tinc ganes de tornar pq trobo a faltar a la gent. De fet només trobo a faltar a 3 persones, a la Marta, a la Mercè ( nena et dec un super fiestorro eh!!! SORRY!) i al mardito (espero que estiguis bé pq no has donat cap senyal de vida!!! GAÑAN! ;P) Bé, ara que ho penso millor no, no tinc GENS de ganes de tornar!!! No podría endur-me a aquestes tres persones i prou??? ;p

Bé, queda poquet, però l'estiu encara no s'ha acabat, ja sabeu que fins a la festa major de caldes no es penja el cartell de " TANCAT FINS L'ANY QUE Vé" així que encara em queda per disfrutar de l'estiu, del sol, dels amics i de la rumba ( he passat tantes hores amb ella aquests dies... és la meva princeseta. A veure si un dia li faig un post i us la presento)

En resum, que estaré per aquí

MUUUUUUUUUUUÀ

vacances...

Hola a tothom!

Que bé que sem posen les vacances!! Descansar, fer el gos, sol, platgeta, amics, sofa, dormir... Buf, crec que m'he engreixat i tot! I encara falta la traca final que és la Festa Major de Castell (que ja sabeu que té molt nivell! jajaja) i el dia 29 la troba a manresa... yupiiiiiii!!!

Sabeu, estic com fa molt temps que no estava... Estic tranquil·la.

El temps et dona una prespectiva diferent de les coses...Ara fins i tot me'n recordo de les coses bones amb l'Aleix, de les rises amb el punki, del supercuelgue que va ser el Bernat per mi, del petó a la bolera amb el Martí(mmm...;P) i de lo de l'altre dia amb el Cesc... I no sé, em quedo amb lo bò de tot això, amb lo bò de tots ells i m'omple tant...sóc afortunada pq crec que tots ells són bones persones.

Sabeu una "petita" part de mi vol que el punki no em vingui a buscar pq una gran part de mi creu que no ho farà mai. No ho farà pq si no ho ha fet fins ara, ara ja... I fins i tot crec que si al final no estem mai junts serà pq havia de ser així, pq no hem coincidit mai en el mateix moment vital, pq sempre ens creuem, pq el temps és el nostre enemic... No sé, però sabeu què, he aconseguit no ratllar-me més per això... encara que sembli impossible...

Tinc ganes d'aires nous, de calma, de tranquil·litat i de gent nova que em sorprengui.

Petons vacacionals

Us estimo

Helena

Abraçada...

Ahir em va trucar el punki... i va ser un no parar de riure i d'explicar-me batalletes...

Hi va haver un moment que els dos vem suspirar... i va dir:
- me alegro tanto de hablar contigo
- i jo, te he hechado mucho de menos
- sabes que te quiero verdad?
- si
- i que ens tornarem a trobar oi?
- ho sé, i tot i que sé que ets tu i creo en esto de verdad, no és un capricho, es real, tot i això ara mateix no tinc forces per continuar patint per això

Parlar amb ell va ser com tornar a casa... de cop tot va ser al seu lloc sense fer cap esforç...

Avui l'he anat a veure i ens hem abraçat molt, com a la foto, i jo, quan estavem abraçats li he dit: "mmm, sabes que sólo he venido a por esto". I el cabrón m'ha respost: "-si claro i vienes a la feina pq sabes que aquí no te voy a hacer nada, però sino no te hubiera salvado ni Perry Mason!!!" M'ha encantat...

Necessito que sàpiga que jo sempre l'estimaré i una part de mi sempre l'esperará, però tb que jo ja no puc tirar sola d'aquest carro, que jo ja no el puc salvar, ara és ell el que ha de venir a buscar-me, a salvar-me... jo ja he gastat totes les energies que tenia per lliutar per això... és el seu torn.

Sabeu, estic tranquil·la i contenta.

Apa, a seguir disfrutant de les vacances.

Helena

pd.- La frase de la foto és millor quan no cal dir-la, quan les dues persones que s'abracen ja ho saben...

Autopsicoanàlisi

Iep!! Ja sóc aquí... un començament de vacances espectacular!!!! lo més fort,m'he despertat a les 7 i mitja i no podia dormir més!!! El cos, que el tinc mal acostumat, però ja veureu, em durarà 2 dies aquesta asquerosa rutina de dormir poc!! ;P

En fi, ja sabeu que quan jo tinc temps lliure (i quan no tb ;P) pos li dono al tarro i així donant-li donant-li, pos m'autoanalitzo. Us fixeu el que vaig escriure l'altre dia??? "punki, bernat, punki, marti, punki," ... cesc...

Sempre que tinc un arrebato d'aquests amb el punki, una de les vegades que em torno a enganxar a ell i m'haig de desenganxar em busco algú per oblidar-me d'ell. Del Bernat em vaig pillar molt pq necessitava pillar-me molt per oblidar-lo molt, quan el Bernat va passar, hi vaig tornar, després, cansada de la mateixa puta història de sempre va venir el Martí i quan es va passar, vaig tornar als seus braços com una subnormal i m'hi vaig enganxar més fort que mai, vaig apostar totes totes les cartes i ni així el vaig fer reaccionar i ara ha vingut el Cesc...

Em fot adonar-me que tenia raó quan em va dir que lo nostre era cíclic i que sempre ens tornavem a trobar... JODER!! Però inevitablement, amb tots els que trobo per intentar oblidar-lo, faig comparacions i sempre sempre són odioses...Pq el que hi ha entre nosaltres 2 és tant especial i tant de veritat que molt poques coses ho poden igualar.

Estaré condemnada a ser infeliç per sempre més...? Sabeu una cosa, i sé que és molt patètic, però donaria el que fos pq ara mateix m'abracés... Em costa tant viure sense ell...

En fi, espero que poc a poc el temps em vagi curant i de moment hauré de començar a aprendre a viure sola no només fisícament sinó tb mentalment.

Tinc ganes de per una temporada no pensar en homes, vull i necessito aquest estiu per mi... Necessito resituar-me, però no us enganyaré, sé que ell és el meu Mr Big de "Sexo en new york", el meu Pacey de "dawson creek" i el meu Marc de " infidels" i tot i que ho sé, no sé si estic preparada per seguir patint per això...

Necessito una mik de tregua...

i me la donaré!

;P

Convencionalismes...

Hi ha vegades que aflora la timidesa que fa temps que no gasto... Hi ha vegades que no puc ser "echada pa'lante"... suposo que em passa quan algú m'importa(sobretot si és del sexe masculí).

És curiós com, si estimo a algú moltissim no m'importa demostrar aquest carinyo o si al contrari, no m'importa gaire no em costa gens fer els dos petons de cortesia. En canvi, quan algú està entre aquests dos estats, quan algú m'importa i me'l estimo, però hi ha encara masses barreres i masses vergonyes buf...

I això em va passar ahir al despedir-me dels de la feina...

M'hagués agradat fer-te una abraçada PERSONA

;P

"el segundo beso" : prueba no superada...

Bueno, com debeu imaginar, persones intel·ligents com vosaltres, per aquest títol... se acabó...

Ahir vem estar parlant... Em va dir que lo de l'altre dia havia sigut meravellós, però que ell necessitava sentir la xispa per estar amb algú, que per ell aquest tema era molt important i que quan no hi és, sabia per experiència que acabava malament. Que estava segur que nosaltres podríem funcionar com a parella, però que a ell li faltava algo i que per res del món volia fer-me mal i acabar malament amb mi.

Li agraeixo tant la seva sinceritat...

I jo, mentre l'escoltava veia com s'anava verbalitzant el que en el fons de mi estava pensant...

Ho sabeu... jo necessito el "me muero por verte" i no el "bueno, doncs ja ens veurem demà". A mi em cal la connexió... però que passa? doncs que sóc una bleda, una romàntica de merda i una gilipolles. Que m'agafo al carinyo como a un clavo ardiendo, que m'agrada tant aquesta droga que sóc capaç de autoenganyarme i creure'm les meves pròpies mentides...

Però sé que a mi el que em cal és sentir el que hi havia amb el punki...però no vull que torni, no vull tornar a somiar amb eternes promeses, vull ser capaç de treure'l de la meva vida pq només em fa mal.

Joder, merda!!! pq sóc tant desastre????!!! M'agradaria ser emocionalment independent com ho sóc amb les altres facetes de la meva vida... Haig d'aprendre d'una vegada a no enganxar-me tant ràpid a aquesta puta droga...Pq sóc tant imbècil de il·lusionar-me tant ràpid per una persona? pq sóc tant extremadament bleda com per pensar que podia funcionar? pq no sóc prou llesta com per veure que vaig de boca cap al mateix putu mur de sempre??? Hòstia, no n'aprendré mai???...pq hi ha un moment donat que segueixo un impuls em porti on em porti i a vegades( casi sempre) no em surt bé...

Joder! em sento tant desgraciada ara mateix. Ahir estava bé, després de la conversa em vaig sentir com aliviada, tot i que ara estic desfent els pocs plans que havia fet dins el meu cap...

Sabeu, no he plorat per això...però sé que tinc les llàgrimes a la porta... són les que em queden de l'última vegada (que és massa recent) i no us enganyaré, si plorés no seria per això, seria pel q realment és l'home de la meva vida...

Potser estareu preguntant-vos què li vaig dir jo no? Doncs li vaig dir que pensava el mateix, que no calia forçar les coses, que quan ha de ser ho saps pq no et pots controlar. Que l'altre nit ens vem deixar portar i ens vem donar carinyo mutuament i va ser preciós. Però té raó ens falta la xispa, ho sabeu... He intentat convènce'm que la xispa ja sortiria, pero no...falta el "sin ti me muero" necessari pq algo sigui gran de veritat. I tant que podríem estar junts, però estar per estar, per mi, no té cap sentit.

Inevitablement estic una mik xafada i sé que potser no és el millor moment per tenir vacances i massa temps per donar-li voltes al cap, però m'agradaria ser capaç de no fer-ho. M'agradaria regalar-me aquestes vacances a mi mateixa, ja n'hi ha prou de preocupar-se tant pels altres. Vull disfrutar dels meus amics, de la independència, de la meva soletat, de la rumba...Vull ser capaç de donar-li la volta a la truita i convertir lo dolent en bò...

Però en moment així sempre em pregunto: el trobaré??? (o me quedaré para vestir santos??;P) Faig broma per desdramatitzar, però és el que penso...

En fin, que besé a la rana que no se convertia en príncipe... otra vez...

cesc: segona fase...

Fa 2 dies i encara ho estic assimilant…

Dilluns al vespre... correfoc a Collsuspina... el Cesc i jo... i una conversa... LA CONVERSA...

Un moment del correfoc, guspires, fum, foscor... i una abraçada inoblidable...

Arribem a casa seva i seguim abraçant-nos... i així durant no sé quantes hores... vaig passar la nit allà...

Em costa explicar com va ser, estic superada per la tendresa... Milions de carícies i de petons amb una naturalitat... no sé, estàvem els dos tant i tant còmodes que va ser màgic... En el moment que vam trencar la barrera TOT va fluïr... El dos ens vam transformar en dues persones ultradolces que es mimaven mútuament... Tinc una pila de moments que em venen al cap ara mateix, però me’ls guardo per mi i per la nostra intimitat...

I el més bonic de tot... que es va quedar aki (tot i q no sé com em vaig poder resistir!!!)... Realment preciós... (sobretot pq ho va proposar ell...)

Després d’un fet així hi ha dos moments clau. El primer és al despertar-te l’endemà que és quan et pots donar compte que has comès un gran error. Però no va ser així, l’endemà va ser igual de tendre que la nit anterior (aix...) i el segon moment és el que es diu “el segundo beso” que no és en sentit literal sinó que es refereix a la primera vegada que et veus després d’una nit així... És com la prova de foc de que el que va passar va ser real, la confirmació que no és una paranoia meva i que el que va passar entre aquells llençols, les carícies, les mirades, els somriures, els suspirs i els petons portaran a alguna cosa gran en un futur... I això, aquest moment havia de passar avui, però va a ser q no i serà demà... no em fa res, sé que es produirà...

En el fons estic cagada... tinc tanta por a tornar-me a hostiar... És que aleix, punki, bernat, punki, martí, punki... és molta tela para mi cuerpo... Tinc por de que ell vulgui una cosa molt diferent del que jo vull (q tampoc ho tinc molt clar)... No sé, suposo que poc a poc s’anirà definint aquesta història, però m’agradaria que ens sortís bé, els dos ens ho mereixem.

Estic cagada, però inevitablement em començo a il•lusionar... i si m’haig de fotre una altre hòstia, pos mira, me la fotré amb totes les lletres i punto!( ja sabeu que sóc una suïcida emocional no? Pos eso, però sé que és la única manera de viure aquesta vida de veritat) ;P

Prometo seguir informant


Bones vacances a totes.

Equilibri

Ei, hola a tots!

1 setmana… això és el que hem queda per tenir les meves merescudes vacances per fi!!! Buf, no sabeu les ganes que en tinc… De fet, espero que se’m passi ràpid… NECESSITO descansar…

Aquest cap de setmana sense guàrdia m’ha anat la mar de bé. Divendres música a la fresca amb els de la coral i després festa major a sant quirze + apurar la nit a castell. Dissabte dormir, piscina i dinar de la mama, festa aniversari i reunió de cosins grans i petits a casa l’abuela. Diumenge dormir 13 hores, casa papes, migdiada i tarda de series adolescents amb gelat.... Necessitava un cap de setmana així...

Sabeu una cosa... estic molt bé. Sé que tb estic molt bé pq no s’han tornat a repetir les trucades del punki dient-me que necessitava sentir-me la veu i sentir-me riure ( que cabrón arriba a ser) i els somnis de l’estil: apareix a casa amb 2 bitllets pel Senegal, em diu que ho ha deixat tot i que me’n vagi amb ell ( si, el meu subconcient tb és un cabrón!!!)... Sabeu, la meva idea és no dir-li res com a mínim fins després de l’estiu... Tb estic bé pq a la feina he trobat un amic molt guay que fa q el temps és passi millor i pq amb el Cesc... crec que tot va com ha d’anar...

Divendres... a Castellcir... va ser molt especial... Com m’havia pres el lloc em vaig seure a sobre d’ell i es va passar el rato acariciant-me la cuixa i agafant-me per la cintura mentre feia mil i una broma... després a Sant Quirze doncs ens vem passar la nit ballant i que si ara t’agafo, ara t’empuxo i ara t’abraço... No sé, una nit molt xula...

No sé, crec que potser pot sortir bé... què creieu???

En fi, que crec que he trobat un equilibri... He aconseguit distanciar una mik el putu punki de la meva ment i obrir horitzons que fa molt temps que m’estaven esperant.

Sé que poc a poc em recuperaré del tot i li podré dir que ha perdut aquest tren per sempre més...

petons

diumenge 2/8/2009

Acampada jove '09

Crec que les nostres cares parlen soles no?

Desconnexió, riures, son, fred, bailoteo, nois, birra, rumba, més riures, mirades còmplices, cansament, desfase, anades d'olla brutals, mentides i mitges veritats, joc (perillós??;P)... música...

GRAN, moooooooooooooolt GRAN!

repetimos?

Càmping + sopar + acampada = desconnexió

Ei!

Fa moooolts dies que no escrivia res… De fet, des de que va passar lo del punki… No sé, necesitaba una desconnexió… desconnexió de mi mateixa i de tot això que permanentment em recorda a ell…

És tan difícil!!! Pq el records m’assalten i m’envenen la ment amb esperances de merda…

Poc a poc he estat millor… haig de dir que tinc al voltant gent que m’ajuda molt…

Aquests dies he intentat voltar molt i tenir poc temps per pensar… poc temps per pensar en ell…

Crec que m’ha anat bé… He marxat de camping amb els del màster, he anat a sopar fora i sobretot he anat a l’Acampada Jove amb la Mercè. Va ser tant genial!!! Va ser l’alenada d’aire fresc que em calia per tirar endavant… Necessitava riure com ho vaig fer, ballar com ho vaig fer i lligar com ho vaig fer! ;P

No sé... sé que poc a poc trobaré la manera de sortir d’aki ( si el meu subconcient em deixa...que cabrón és ell i els somnis que produeix dins el meu cap)

En fi, se asoman nuevos frentes, però no tinc ganes de gent complicada... vull que per una vegada tot surti rodat, sigui fàcil i senzill...

És demanar tant?

pd.- imagineu-vos com estic que ni m'he enrecordat del meu segon aniversari!!

pd2.- posaré fotos de l'acampada en breu...

game over...

Hola...

No sé si podré escriure... ni si sabré escriure el que sento, pq no sento res concret, només un núvol enorme sobre meu...

Ahir com era d'esperar em vaig haver de sentir: " cariño, si yo estoy contigo no puedo estar con nadie más... tu vuela, sé libre pq sabes que no te puedo pedir que me esperes... i si ens hem de trobar ja ens trobarem..." Que és equivalent a tancar aquesta etapa per fi...

Estic taaaaaaant buida ara mateix... són tantes coses les que he viscut amb ell, tant anys, tants riures, mirades, abraçades... tantes coses que ahir, en quan vaig pujar al cotxe, els ulls van agafar iniciativa pròpia i no van parar fins que, destrossada, me'n vaig anar a dormir...

Em sento com hòrfena d'ell... ell era mi red de seguridad emocional... sempre estava allà per quan em feia falta ( i sé que hi segueix estant, però ja no la vull utilitzar més aquesta xarxa)...

Estic tant sola...

Sabeu? no li vaig fer el petó... no vaig poder...

En fi, que estic feta una merda i, tot i que aquesta ferida no és la primera vegada que sangra, aquesta vegada fa més mal que mai...

Em curaré oi?

Ajudeu-me

Última conversa???

Ei! Estic com un flam...

Avui he quedat amb el punki per acabar de parlar de tot plegat... del que hem de fer i del que faré jo... Sé que ell necessita temps, però jo necessito saber què haig de fer amb aquest temps que ell necessita....

No sé, són tantes coses les que em passen pel cap ara mateix!!! Sé que d'aquesta conversa en depèn la meva vida emocional dels propers mesos/anys i, com és normal, estic nerviosa...

Sabeu? Necessito fer-li un petó... necessito dir-li si sap realment al que s'està arriscant al dir-me que no l'esperi, que haig de volar... pq si volo, potser no torno...

Sabeu què em va dir l'altre dia? " és que cuando tu te vayas yo me quedaré solo" i ho tinc clavat al fons del fons del cor... ostres, jo no li puc garantir que l'estimaré sempre, però crec que si després de TOT encara l'estimo és pq l'estimo de veritat! Però em va deixar... buf, te tanta por que em fa por a mi i tot!

En fi, que es raro saber que avui és la conversa definitiva i que tot i sabent que no acabarà bé, pq ho sé, no puc evitar dipositar certes esperances en aquesta conversa...

Sé com s'acabarà tot plegat... amb la sensació inhumana d'una impotència immensa, amb ràbia continguda i amb una profunda tristesa...

Espero que, com sempre, em duri 4 dies i després tornar a riure... Però sabeu què? Començo a estar força cansada de llepar-me sempre la mateixa ferida!


ptns

Sant joan nit màgica? i una merda!

Hola a tothom!

Ahir, sant joan... però va ser una merda!! Estic tant ratllada!!!! Però tant!!


A veure, us ho explicaré des del principi... Un dels dies d'aquesta setmana que vaig parlar amb el punki em va dir que no m'aguantés els arrebatos i tot això vale? Pos jo li vaig fer cas i li vaig proposar de passar la nit de Sant Joan junts i convertir-la en una nit màgica de veritat... ( sí, ho sé, se me'n va anar l'olla i vaig apretar mogollón, però és lo que hay) i ell em va dir: "ostras si me lo hubieras dicho antes... es que ya he quedado... intentaré deshacerlo..."...

Vale, pos ja em veieu a mi tota la puta setmana esperant que em truqués i nada... i ahir, si no vaig mirar el mòbil un milió de cops, no el vaig mirar cap... Sabeu? Esperava que em digués algo... l'esperava... esperava la senyal per agafar el cotxe i baixar cagant llets cap a casa seva! Però la senyal no va arribar...em sento decepcionada... em va fallar... Creia que ho faria... que vindria amb mi...

És que no ho entenc, cop pot ser que li digui tot el que li vaig arribar a dir i que es quedi igual, que no faci res??? Com pot ser que li proposi una nit màgica i no sigui capaç de desfer uns plans de merda que tenia per estar amb mi?... No sé, tot plegat em fa pensar que potser no m'estima prou o de la manera que jo necessito... Sé que ho té molt complicat pq hi ha moltes coses pel mig ( sobretot la Núria) però sap tant bé com jo que si volgués ja estaria tot arreglat... no entenc com pot tenir tant poca pressa...

Però per si això no fos poc, tengo a 2 más al acecho... La setmana passada vam sortir amb la colla i la veritat és que m'ho vaig passar super bé! Em convenia taaaant una bona festa! El problema potser va ser amb qui vaig anar... Amb el Cesc i amb el Martí ( la Laura, el Bernat i la Queralt)... Buf... quina nit... el Cesc, pobrecito mío que siempre està ahí para subirme la moral, pos estava ahí con más pasión que nunca, super entregado a mi i suposo que al Martí li va repatejar pq va contraatacar... Va ser com, eh eh eh que yo estaba primero! ;P Hi va haver un moment que ballant es va tirar per sobre mig cubata (i l'altre mig a sobre meu) i se'm va acostar, molt, i em va dir: "et deixo que m'eixuguis" jajajjaa em vaig partir, però em va descol·locar, moolt! Jo pensava, que et passa ara Martí, què és el que vols? I ya lo más va ser al marxar... em va agafar pels dos braços i a dos centímetres de mi em va repetir com 3 cops que l'esperés i que no marxéssim sense ell, mirant-me als ulls i dient molt més del que m'estava dient... buf... sé que si en aquell moment m'hagués acostat un centímetre a ell ens haguéssim tornat a liar... JODEEEEERRRRR!!!!! Sé que el que li va passar és que es va sentir com amenaçat pel Cesc o algo semblant...
Com em vaig poder aguantar?? Doncs no ho sé... la veritat és que amb el Martí hi ha atracció mútua i seria inútil negar-ho, però vaig pensar, de veritat et vols tornar a ficar en aquest fregao que no porta enlloc??? NO, tot i que en aquell moment m'hagués alegrat molt el cos la veritat!!

I ahir, of course, tb rondava per allà i els dos en miràvem, ens buscàvem i quan ens trobàvem... ens evitàvem...

Què em passa???què em passa amb el Martí? I amb el Cesc?

Em vaig sentir tant gilipolles!! Dos tios estupendos a mi disposición i jo com una monja de clausura esperant a l'altre imbècil que no es decidirà mai hòstia!

Mireu, lo del Martí no ho acabo d'entendre, però no em vull ficar en aquest merder pq no té futur, no em portarà enlloc i només em farà mal un altre cop... És que em va pillar tant desprevinguda!! No m'esperava això, creia que ja havia quedat clar que ell no volia res no? Doncs ara pq torna?.. no sé (que no vol dir que un altre dia no tingui tant seny i la cagui, però bueno)

El Cesc... la veritat és que és un solete enorme... últimament estem parlant molt... m'agrada... a més ja corren rumors de que estem junts i ens agrada alimentar-los o sigui que.... us confessaré que és el meu plan b... però de moment no vull donar-li molta cova pq no li vull fer mal ( com a mínim fins que l'altre es decideixi) Ara, en quan vegi lo altre clar, si és que no, me tiro a esta piscina de cabeza... así que igual en breve el plan b passa a ser plan a i el punki a tumar pel cul!

Estic tant rabiosa!!! Ahir dormir sola va ser insuportable... no em vaig posar a plorar pq estava massa cansada...

Merda!


24 juny 2009

la impotència em recorre el cos...

Ei, torno a ser per aki...

Estic... a punt de tornar-me boja!!!!!

A veure, la veritat és que estic contenta pq ell sent el mateix i tot això, però... el fet de saber que ell tb m'estima, que sent el mateix, que tb vol estar amb mi ...però ha d'arreglar moltes coses és... desesperant!!!

És que ho tinc TOT com a tocar dels dits i no ho puc agafar!!

I ell, pensa arreglar-ho aviat??

Sabeu què passa? que jo ja li he dit tot el que tenia dins i ara no em serveix la imatge de chica dura chaval ya no me importas... i em sento com rara... pq sí, pq jo ja he fet tot el que podia fer...

Tot em recorda a ell, tot el que faig penso que si ell estigués amb mi seria tant guay... Records i sensacions bombardegen la meva ment d'una forma que no puc controlar...

I ara què? em toca esperar...

Fins quan?????????

... assimilant...

buf... la veritat és que no sé què escriure...però sé que haig d'escriure...

Dijous vaig parlar amb ell... durant 3 hores ens vem dir mutuament que ens estimavem i que voliem estar junts, però ell ha d'arreglar mooooltes coses abans de que això sigui una realitat...

Sé que tard o d'hora, estarem junts.

Com estic? La veritat és que no ho sé... païnt tot el que em va dir i tot el que li vaig dir... les abraçades i les mirades... els silencis...

Sabeu què vaig fer? li vaig donar tot el que havia escrit d'ell aquí al blog... va flipar... segur que s'ho ha llegit un milió de vegades...;P

I jo ara què haig de fer? No el puc esperar sempre...però crec que li donaré una mica més de marge, no per res sinó pq sé que és ell...

De moment, em refugio en la cançó "I'm yours"... simplement, és genial.

Petons

La gran decisió de la meva vida...

" em desperto i esta al meu costat.

- no te preocupes, todo irà muy bien, ya lo veràs. (yo marxava a viure fora)
ens mirem molt intensament...
- pidémelo...
- vente conmigo
- sabes que vendré!"

...

Buf, això vaig somiar l'altre dia... el subconcient a vegades té una clarividència inmesurable... ens fa veure el que realment desitgem des del fons del fons del nostre cor...

És moment d'acceptar el que sento... Sense cap tipus de barrera psicològica, sense cap frè... L'estimo, l'estimo des de fa molt temps i ell ho sap... i ell tb m'estima, ho sé...

He anat donant voltes, coneixent altres nois, però sé que mai, com a mínim mai fins ara, he trobat el que vaig trobar al seu costat... Aquesta connexió tant màgica que fa que conegui perfectament el que passa pel meu cap i jo pel seu, no he trobat amb ningú la nostra manera de discutir, de jugar,... La tranquil·litat que tinc al seu costat, la rapidesa amb la que se'ns passen les hores sense adonar-nos-en, la seguretat de poder ser tal com sóc sense sentir-me jutjada... Mirar-lo i saber què està pensant, provocar-lo i que em provoqui...

En el fons, ho sé des de fa molt, gairebé des que el vaig conèixer... Sé que és ell... Ell és el que fa que tot tingui sentit amb només mirar-me, pq ningú em mira com ell, ningú m'olora com ell, m'abraça com ell...

He intentat apartar-lo de la meva vida pq tenir-lo aprop i que no fos "meu" em feia mal... però com més intentava allunyar-lo, més aprop el sentia! Cada decisió, cada nou amor, cada canvi he hagut de parlar amb ell, d'explicar-li, pq necessitava saber què pensava de tot plegat... Sempre, des que el conec, ha sigut recurrent a la meva vida... i aquest sentiment està igual que el primer dia, per molt que m'hagi entossudit en acallar-lo, està ahí i batega més fort que mai...

El somni m'ha fet adonar que el necessito a la meva vida, pq la meva vida sense ell no té sentit. De fet, des que hi va entrar, sempre ha estat allà per quan l'he necessitat, esperant-me pacient, fent-me racionalitzar quan ha calgut o fent-me volar en altres ocasions... Ha estat amb mi, pq forma part de mi!!!

Vull estar amb ell d'una vegada, l'estimo i el necessito i vull dir-li tant clar com ho estic escrivint!

No sé si ell estarà preparat, sé que té pànic a estimar-me, pq sap que és molt de veritat tot això... si no està preparat i em diu que no... cauré més aball que mai a la meva vida... però remuntaré, tot i que em costarà moltíssim... Però si em diu que no, No vull sentir MAI MÉS a parlar de que marxarem els dos al senegal i no se quants somnis més junts... No ho vull sentir pq em fa mal...

Però no vull cridar al mal temps... l'estimo, ho sabeu, pq em fa sentir viva i això és el que de veritat importa a la vida... quan per una persona series capaç de deixar-ho tot és que hi ha algo molt gran...

La nostra història ja fa 4 anys que dura i no puc més... O si o no, però si és no és no de veritat! i si és si...buf... A SOMIAR!!

Després de tot això sé que sabeu qui és... evidentment, és el punki.

Seguiré informant

Fent balanç...

Ei… com esteu? Feia molts dies que volia escriure, però no sabia molt bé com fer-ho... Sé que no podia pq no estava tranquil•la... necessitava veure al Martí i que passés el que va passar divendres... que ens veiéssim, que no passes res i que em mires amb aquella cara de tendresa amb la q em va despedir... Ho necessitava tant com l’aire!

Porto dies fent balanç sobre la meva vida amorosa... Realment per la meva vida han passat 4 homes, que siguin rellevants i que hagin deixat alguna petjada en mi...

De l’Aleix em vaig quedar amb les coses bones que, amb 3 anys de relació, eren unes quantes... Em vaig quedar amb descobrir la novetat de sentiments i sensacions, em vaig quedar amb les pessigolles adolescents, amb les primeres carícies, la sensació de caminar cap al món adult amb una persona al costat... Deixant-lo vaig aprendre a estimar-me a mi mateixa com em mereixia, vaig aprendre a no deixar-me trepitjar mai més i a posar la meva dignitat per sobre de tot, vaig aprendre a no autolimitar-me a l’hora de fer coses, de sortir...vaig aprendre a no tenir por de perdre’l i quedar-me sola... Vaig recuperar la meva energia i la vaig invertir només en mi...vaig aprendre a superar mooooolts complexes...

Després d’ell em vaig convertir en una persona nova, en com era abans d’ell...Vaig renéixer de les cendres com l'ave fènix! i en aquesta fase va aparèixer el punki a la meva vida... D’ell en vaig treure i en trec moltíssimes coses bones... Sentir per primer cop connexió real amb una persona, connexió de vida interior...sentir que ets capaç de deixar-ho tot i a tothom per seguir-lo, estimar de veritat amb tota la teva ànima, riures i desfasses, moltíssimes anades d’olla, carícies i provocacions, abraçades, petons robats i petons casi fets...Portar el joc al límit... Sentir-me viva... i això no té preu! De totes maneres una part de mi sempre estarà enfadada amb ell per no atrevir-se a estimar-me, a viure la nostra història, per no deixar-me disfrutar del que teníem al 100%...

A continuació va venir fumanyita... l’home aparentment perfecte, cult, intel•ligent, sensible... però m’alegro moltíssim que les coses hàgin anat com han anat pq el temps, i suposo que conèixe’l més i treure’m la vena dels ulls, m’ha demostrat que seríem força incompatibles per moltes coses. Però mai m’arrepentiré d’haver-me arriscat, pq era el que havia de fer... era necessari per tirar endavant...Actualment tenim una relació super propera, molt més que amb cap altre de castell crec.

I ara ha arribat el Martí... i ha marxat gairebé tant ràpid com ha arribat... Però curiosament, ha estat breu, però molt intens i molt de veritat... Una experiència que m’ha fet canviar potser més que totes les altres... Una nova manera de veure les coses que em convenia més que res per seguir evolucionant... I he acabat amb la satisfacció d’haver fet les coses bé, d’haver tocat el cor d’una persona d’una manera que amb els anys sabrà apreciar, tot i que la seva maduresa dins de la seva juventut li deixa intuïr alguna cosa... Hem acabat mirant-nos amb més tendresa que mai i això crec que és preciós. Se li va fer gran i no estava preparat per això i la tècnica de l’avestruç a aquestes edats encara es pot perdonar... però sé que poques persones li diran el que li vaig dir jo i que s’enrecordarà de les meves paraules moltes vegades a la seva vida... i no sabeu com m’agrada que hagi quedat aquest carinyo... que sembla que hàgim passat la vida junts i queda aquell amor dels anys viscuts plegats i només vam estar ”junts” 2 mesos...

I ara... crec que estic tranquil•la amb mi mateixa...Busco un home NORMAL!! passo de tios superespecials, supersensibles i supercomplicats, pq la vida ja és prou complicada com per complicar-nos-la més! No negaré que hi ha nous fronts oberts, però de moment no vull explicar res...pq no, pq no s’ha d’explicar tot... ;P

Petons de papallona i visca la primavera!

a baix de la muntanya russa...

Avui... estic molt trista...

Sé que no parlo mai de la feina aquí i potser comença a ser hora... Sé que tal com està el panorama actualment NO em puc queixar pq tenir una feina ara mateix és un regal...

Pq estic trista? pq tothom va trobant la seva opotunitat i m'alegro de tot cor, sobretot de la meri pq se la mereix un mogollón... però et queda el: i jo què? quan em tocarà a mi?? he gastat tanta energia i tant esforç en el que he fet, que crec que ja em toca no?

Si sumes això amb lo del Martí ( que sembla que no però afecta més del que em pensava ) + algunes decepcions de persones que no t'esperaves... fan una tarda de plorera...

Però sabeu què us dic? vale, ha sigut una setmana amb moltes merdes, però... demà tornarà a sortir el sol... Vale que avui em sento la més desgraciada, la més sola i la més indesitjada del planeta... però demà ja no!

Sabeu, la feina no ho és tot a la vida... si més no a la vida que vull per mi...Vull una vida plena de coses que m'omplin, de sensacions, d'amor, de tendresa, de riures i d'abraçades... Vull ser vella i tenir la sensació d'haver-la exprimit a tope, d'haver viscut cada moment amb la intensitat que tocava... I sé que arribarà la meva oportunitat... sé que un dia el sol brillarà per mi... i aquest dia brillarà tant fort que em cegarà...

La vida son 4 dies i ja vaig per tercer... o sigui que RIN-RAN!!!

Una abraçada enorme a mi mateixa

Ja està...

Doncs si… el Martí acaba de passar a formar part del meu passat amorós… Buf... no pensava que em faria tant mal, tenint en compte que jo havia pres la mateixa decisió!!

Ahir el vaig veure i el vaig ignorar... quan vaig arribar a casa em sentia tant culpable que li vaig enviar un missatge... M’acaba de trucar... M’ha dit que creia que l’últim dia no ens havíem entès i que quan jo li vaig dir que per mi ja estava i ell em va dir que no resulta que(segons ell ) ho vaig entendre malament... llavors pq em va fer un super petó????? En fi, és igual, això havia d’acabar així i com més aviat millor... Jo, molt digne, li he contestat que jo pensava el mateix i he sigut capaç de dir-li que quan vaig rebre la resposta al meil vaig flipar... li he dit tb que em quedava amb lo bò, que no m’arrepentia de res i que podia comptar amb mi pel que li fes falta... Encara he sabut reaccionar prou bé... De tot el discurs que tenia preparat només m’han sortit les paraules clau, l’essència del que li volia dir... Demà li enviaré un meil amb tota la resta, no m’ho vull quedar a dins...

...És el que havia de ser... pq doncs estic plorant?... Sabeu pq és... pq tot i que la raó em ratifiqui que tot està on ha d’estar, el cor se’m està encongint ara mateix i les llàgrimes regalimen per les meves galtes sense poder-les controlar...

Un altre fracàs per la col•lecció...

Però no vull veure-ho així... vull convertir aquest fracàs en una experiència positiva... diferent, en un regal que m’he permès viure... Vull fer-me un petó a mi mateixa per haver estat capaç de seguir un impuls, per no fer cas de prejudicis i seguir el que el cos em demanava...

Tot això està molt bé, però tot això serà demà... ara mateix... necessito plorar...

Aquí teniu el meil que li enviaré demà...

“Martí, sé que vam parlar ahir per telèfon, però m’han quedat moltes coses per dir-te... Per això volia veure’t, per aclarir-ho i m’agrada que els dos hàgim arribat a la mateixa conclusió...

Potser aquell meil va ser un error i la teva resposta em va fer adonar de com eren les coses. Efectivament, no ens vam entendre, però al final hem arribat al mateix lloc...

De fet, tot i aquest final tant inconcret, com et vaig dir ahir, em quedo amb lo bò... Indubtablement em quedo, primer de tot, amb el petó robat a les escales de la bolera…per ser tant descarat, dolç, irreverent, políticament incorrecte, desitjat,tendre, adolescent i intens… També em quedo amb la nit de carnaval per la teva tendresa i sutilesa… i amb el petó de bona nit a la porta de Xambau... em quedo amb les converses del messenger sobre les canyes i els hams... jajaja . Em quedo amb la teva olor i amb la teva forma de mirar-me...em quedo amb els teus dubtes compartits i amb les teves pors explicades… Em quedo amb la manera com m’agafaves la mà… Em quedo amb això i amb algunes coses més.

Martí, ja t’ho vaig dir, però per mi ha sigut una experiència que repetiria sense pensar-m’ho... Hi ha hagut moments que fins i tot t’he estimat una mica i sempre et tindré molt de carinyo...

La noia que es quedi amb tu tindrà molta sort pq ets bona persona, divertit, descarat, apassionat, guapo i molt molt tendre ;P No ho perdis mai això... Martí, no oblidis que tens algo que et fa especial, t’ho dic de veritat.

Això sona molt a despedida i no és el que pretenc, però tenia tot això a dins i necessitava dir-t’ho. De fet, sí que és una despedida, pq ja no et tornaré a veure així... ara comença una nova manera de relacionar-nos que espero que sigui com abans, però amb més confiança i més complicitat.

Espero de tot cor que tot et vagi molt bé i et dic molt de veritat que si necessites algo, el que sigui, i et puc ajudar no dubtis en demanar-m’ho.

Això sí, m’hagués agradat parlar això en persona i fer-te una última abraçada.

Martí un petó molt gran i molta molta sort . Lluita pel que vols. Sé que tot t’anirà molt bé.

Ens veiem per Castell.

Una abraçada

Helena “

...


End? ....... Yes.

pd.- Tot això era ahir al vespre... Sé que potser no calia aquest meil i que segurament no se'l mereix, però jo si que em mereixo acabar les coses a la meva manera i ser fidel a mi mateixa... i sentia la necessitat de dir-li tot això...Sense retrets ni rencors, pq no calen i no aporten res, amb maduresa... sense tenir la sensació de rebaixar-me, sinó des de la fortalesa que dóna la vulnerabilitat...

Ara estic tranquila...

Després de tot això... em sento una mica buida...

Helena

Se hace camino al andar...

“Surto de la feina i el sol escalfa cada porus de la meva pell… em poso l’mp3, les ulleres de sol i començo a caminar… pujo al tren i deixo que els pensaments es vagin ordenant sols dins la meva ment… agafo el cotxe i arribo a casa… la clau gira dins el pany i obre les portes del refugi… el meu refugi de tot i de tothom… el meu cau”


Doncs si, això va ser ahir al sortir de la feina!! Sabeu? M’encanta viure sola!!! I no pensava que m’agradés tant. Pensava que m’enyoraria més, però entre la ràdio, la tele, la guitarra i el mogollón de llibres no m’avorreixo! Entre això, fer menjar i netejar estic força ocupadeta!!! No sabeu com m’agrada poder deixar les coses pel mig i que ningú em digui res!!! Jajaja

Fa dos dies va ser el dia de Sant Jordi i no vaig escriure per 2 raons... La primera és pq era molt previsible que una bleda romàntica empedernida com jo escrivís sobre l’amor el dia de sant jordi i l’altre era pq no em venia de gust... Passejant per Barcelona em va agafar un cabreig... em vaig sentir tant sola...

A la tarda vaig rebre una rosa per sms d’una persona que NO volia rebre-la!!!! Us en recordeu de l’Edu? És de castell tb, és “l’altre” de carnaval, el que va perdre la partida amb el Martí, el que li vaig dir que era un “pulpo”... Jolin!! Fa molt temps que em tira la canya, però què més li haig de dir!!! I el missatge de sant jordi va ser com el colmo ja! Amb el simbolisme que té aquest dia i tot plegat...ho sento, però PROU! De fet, jo sempre li he tret tota la importància i creia que se li havia passat ja! Però suposo que com per setmana santa ens hem vist molt i tal, doncs se li deu haver reavivat el tema... Sabeu que passa, que em cau tope bé i em fa riure, però ja està... amics i punto! No sé com més dir-li... Només em queda ser borde, però no ho vull ser ni tampoc vull fer-li mal...Sé que faci el que faci quedaré malament... però què puc fer? A més, no són suposicions meves, pq el Martí m’ha dit molts cops que em tira la canya i el missatge de dijous no deixa dubtes... Joder, mira que és insistent!! Uns tant i altres tant poc!! Deu pensar que el refrany de “ el que la sigue la consigue” funciona, però només aconseguirà que em vagi rebotant cada vegada més!!!!! Buf, quina merda...

Per cert, ahir em vaig creuar amb el Martí per castell i em va fer una mirada com la de carnaval... Amb cara com de t’enyoro... No sé, potser només m’ho va semblar a mi...Necessito parlar amb ell... despedir-me... però encara no... vull deixar que aquesta decisió que he pres reposi una mica dins el meu cap, pq sinó encara sóc capaç d’estovar-me i prometre-li amor etern... jiji Sabeu, sé que si ell diu les paraules màgiques, les paraules que realment vull sentir, paraules que surtin de lo més a dins seu... llavors...llavors segurament em menjaria tot el que he escrit aquests dies i em tiraria als seus braços sense reserves... sense escoltar a la meva consciència que em repetiria fort i clar que l’estic cagant... Espero que no passi, però de fet, no us enganyaré... ojalà passés...pq el cor té raons que la raó mai entendrà...

Bé, seguiré caminant i afrontant el que em tingui preparat la vida de la millor manera possible.

Una abraçada

Helena