Del cel a l'infern...

Hola, torno a ser per aki... i crec que ja he baixat del núvol...

Durant uns 3 o 4 dies he estat com mig encantada amb el que va passar, agafant-me als recors, a les sensacions i a les imatges recurrents en la meva ment... perpètuament penjada del meu somriure... vivint aki, però amb el cap en una altre realitat...

Des de divendres porto pensant que és lo més gran que m'ha passat mai i que podia viure per sempre més amb aquest record... Pensava que ho tindria sempre, que podría recórrer a la meva memòria cada vegada que necessités sentir-me viva... I és veritat, els meus records són meus per sempre més i ningú me'ls podrà prendre...

Quan baixes del núvol... et queda el : vale, i ara què? i això és el que em puteja. Durant aquests dies que estava flotant per l'atmosfera pensava que era igual el que passés, no m'importava pq amb el que tenia en tenia prou... Sabia (i sé) que aquest home "és meu" de pensament per sempre més... Sé que viuré en el seu cap fins que es mori... Sé que podrà estar amb altre gent, però de mi sempre se'n recordarà...

Sabeu què passa, que jo lo de l'altre dia encara no ho he integrat dins del meu esquema, per tant per mi és com un bolet dins de la nostra relació... algo efímer, algo fruït d'un moment que els dos ens vem deixar portar... però no algo real...

La gent del meu voltant m'ha dit que aquí està l'error... en veure això com una cosa efímera, com un final, enlloc de com un principi... i això m'ha fet pensar...

El conec i em costa creure que serà capaç de deixar-ho tot i venir amb mi... malgrat tot el que em va dir, malgrat lo bé que vem estar, malgrat TOT... sé que és covard...

M'agradaria poder quedar-me amb lo bò, amb la gran sort d'haver conegut una persona tant especial i amb la que ens hem estimat tant, però una part molt gran de mi es resisteix a renunciar a això... a renunciar a ell... no puc.

I ara em sento infinitament gilipolles pq porto 2 dies fantasejant amb el Senegal, amb estar allà amb ell, amb tenir la nostra vida lluny d'aquest món occidental de merda on els principis no existeixen... jo em veia ja allà amb els nens negritos ensenyant-los a llegir... i em sento tant imbècil ara mateix... pq si, pq sóc una il·lusa de merda...

Aquest migdia he parlat amb ell i me n'he adonat que si que bueno, tot molt bé, però que res comprometi la puta relació que té, que tot estigui a puesto... Joder, com pot fribolitzar amb tot això... Com es pot fer una autoputada tant gran de no deixar-se/no atrevir-se a viure això..... Com pot ser que després de dir-me que feia moooolt temps que no estava així amb ningú, després de dir-me que podría passar-se 30 anys amb mi, de dir-me que res no importa mentre estem els 2... com pot passar d'això a dir-me que si algún cop torna a estar solter, que creu que passarà de les dones pq només li porten problemes!!!????? No l'entenc... I ara estic millor pq han passat unes hores i no hi he pogut pensar gaire pq estic treballant, però en aquell moment m'he sentit...com una il·lusa de merda que creu que tothom és tant valent com ella per afrontar sentiments i arriscar-se a viure'ls....Joder, si és que això em passa per creure que alguna cosa canviarà... pq les coses no canvien.

El que em fot és que acabaré trobant una altre persona amb la que tindré la meitat de connexió i que no tindrà la culpa de res i seguiré penjada per aquest gilipolles... I ho sé pq porto 4 anys intentant desenganxar-me d'ell i encara no he pogut... i després de lo de l'altre dia sé que no podré fer-ho mai...

En fi... ojalà estigui molt però molt equivocada, ojalà m'hagi de menjar les paraules, ojalà la gent pugui canviar...

... i ojalà sempre sigui capaç de seguir il·lusionant-me per les coses...

Helena

Tocando el cielo... con la punta de los dedos

Me cuesta creer que ayer aparecieras en la puerta del trabajo a buscarme... me cuesta creer que pude abrazarte hasta hartarme...me cuesta creer que toda la tarde fuera para nosotros después de tanto tiempo...

Que grande acariciar tu suave piel hasta la saciedad, que grande besarte sin fin, que grande perderme en tu mirada una y otra vez, que grande estremecerme por tus caricias, que grande hacerte temblar, que grande tenerte tumbado en mi cama durante horas, que grande notar que el deseo sale por cada poro de tu piel y se encuentra con el mio, que grande permitirnos hacer el sueño realidad...que grande acariciarte y notar el gusto en tu mirada, que grande que te mordieras el labio y me miraras como lo hacias, que grande es lo prohibido...

Depués de todo lo que hemos vivido nos lo merecíamos... nos lo debíamos mutuamente y nos lo debíamos a nosotros mismos.

Que grande saber que nuestros labios encajan y comprobar lo que ya sabia, que me encantarian tus besos...que grande impregnarme de tu olor hasta hacerlo mío, que grande que te atrevieras a hacerlo... que grande comprovar que nuestras manos juntas forman uno solo.

Grande, muy grande la atmosfera de profundo cariño que envolvió todo, tanta ternura que desbordaria a cualquiera, tanta pasión...amor puro.

Podria semblar que aquests és un altre dels meus somnis, però no. Ahir vaig passar la tarda amb el punki i tot això va ser real. Va ser la millor tarda de la meva vida...pq quan tot és tant de veritat, quan et mires, suspires i no et cal res més...és el més gran del món...

Això va ser ahir i sé que portarà molta cua i moltes coses dolentes pq no sé com seguiré vivint sense això, però sabeu què us dic, que ja hi haurà temps per pensar en les coses dolentes, però avui no... avui no... avui necessito disfrutar del que vaig viure ahir, pq no havia estimat mai tant a ningú, pq sé que això és el que dona sentit a la vida, pq ho vaig viure a tope i pq m'ho mereixo... Pq tot el que va passar ahir no fa més que confirmar-me que TOT és real, tant real que fins i tot fa mal... Ara ell té un marrón a sobre que flipes, però avui no hi pensaré, avui no...

Necessito tornar a saborejar cada moment viscut i gravar-lo a foc a la meva memòria.

En fin, rebosso d'amor per tot arreu i necessito autoenganyar-me i veure només lo positiu de tot plegat pq si, pq ja era hora de que passés això...

L'estimo

Qüestió de pell...

Aquest pont m’ha passat una cosa molt… rara…

Vam marxar amb la coral a Penyíscola i a Vinaròs a fer 2 concerts. En fi, que han sigut com una espècie de colònies. M’ho he passat súper bé!!! Riure molt, dormir poc, colegueo, cantar com professionals, cridar, ballar, festes de celebració, conèixer gent... en fi, tot això.

Cal dir que després del que va passar amb el Cesc a l’estiu, doncs més o menys havíem recuperat la mateixa relació d’abans. Segueix convertint tot el que dic en algo morbós i sempre buscant la part “sexual” de tot el que passa, però en plan graciós eh! En fi, que els dos estàvem mb, potser amb més complicitat q abans pq compartíem el “nostre secret”...

Doncs vam estar els 3 dies molt bé, que si abraçades per aki i per allà, però mantenint les distàncies. Però l’últim dia...a l’autobús...

La cosa és que a la nit només vam dormir 3 hores pq vam sortir de festa i per tant estàvem rebentats. Per situar-vos tb us diré que ens vam passar totes les hores d’autobús, que van ser moltes, asseguts de costat al seient del darrera del bus.

Bueno, pos eso, que durant el camí de tornada ens vam posar a dormir acurrucats un en l’altre i l’altre en l’un, que si carícies, que si apretons... i vam acabar jugant un amb els dits de l’altre i agafats de la mà durant 4 hores... Quan vam parar a berenar en una àrea de servei, evidentment, els dos vam tornar al paper que tenim perfectament après de “aquí no passa res”. Al tornar al bus (que ja era de nit) jo no vaig voler tornar a començar pq no volia agobiar-lo ni res (per tot allò de la xispa i tal...). Però va trigar 2 segons a tornar a posar la mà a la meva cama com dient, “no parem de fer això que s’està molt a gust”... Què vol dir tot això?????? Doncs la veritat és q fa 2 dies que hi dono voltes i no ho sé, no ho sé què vol dir i per molt que hi pensi no ho sabré fins que hi parli.

Fins aquí els fets objectivament, ara les reflexions. Tot això va passar pq un dia d’aquests que ens vam canviar en una església tots junts el vaig tornar a veure en calçotets... Si, és trist, però és així! MAI hauria d’haver-lo tornat a veure així... No sé si ho he escrit mai, però té un cos tant perfecte que em descol•loca com no m’havia passat mai abans. Unes espatlles, una clavícula, uns quadradets.... per perdre el sentit! ;P té els músculs justos q a mi m’agrada, no caxes sinó fibrat...En fin, que està muy buenorro!!! Jajaja

En realitat no sé si va ser per això, però sé que els dos vam fer el mateix procés mental... Estàvem a gust i ens vam teletransportar a aquell dia que, digui el que digui ell, va estar súper súper a gust. I suposo que va pensar el mateix q jo: pq no? Sabeu què passa, que entre ell i jo aquesta barrera que et frena a l’hora de fer certes coses ja no hi és i si hi fos no tindria cap sentit. I tampoc volia deixar de fer el que em venia de gust pel que la gent digués... O sigui que sí, ho vaig fer, em vaig acurrucar a ell tot el que vaig poder i va ser el millor viatge de tornada que podia esperar. No se’m va fer gens pesat! Jajajajaja El que tb em fa pensar van ser el tipus de carícies q ens vam fer... si només ens haguéssim acurrucat i ja està és una cosa, però en el moment que t’agafes de la mà, tot fa un gir i es converteix en una altre cosa... pq si, pq quan agafes de la mà a algú és q la cosa va més enllà d’una simple amistat... i no es només q ens la agaféssim, sinó que ens l’acariciàvem mútuament... lo de la mà és el que em va fer pensar per tot el simbolisme que porta integrat... Us confessaré que quan em va agafar la mà ( si, va ser ell primer) em va donar un subidón d’adrenalina que flipes! Si no haguéssim estat a l’autobús amb tota la coral, no sé pas què hagués passat... (pq tot i les meves reticències morals i els meus principis, és força evident que em moro de ganes “d’estar” amb ell)

Després d’això he consultat amb vàries persones i hi ha diferents versions. Hi ha la de que es vol aprofitar de la situació i sóc el seu kleenex ( que no ho crec pq més a huevo que ho tenia l’altre cop... i no ho va fer...), la versió de “tira-te’l ya hombre que et sortiran teranyines” (Cabrones!!! ;P) i la meva versió q és que ja veure’m què passarà...però jo no li aniré al darrera. Si vol algo ja vindrà.

És evident que ens agradem però no sé què vol dir això ni a on em portarà ni si em portarà enlloc. No sé, les nostres pells estan a gust, hi ha química, feeling o com li vulguis dir. Estic molt a gust amb ell i no estic així amb tothom. No sé, el cos m’ho demana...

El pitjor de tot això, que em sentia culpable d’estar tant a gust amb algú i que no fos el punki... sóc gilipolles integral!!

En fi, després de sospesar pros i contres crec que parlaré amb ell i si ell sent el mateix, està igual de a gust i el cos tb li demana, crec que podríem provar-ho a veure com va ( crec q l’altre cop vam tirar la tovallola massa aviat i si s’ha tornat a repetir serà per algo no?)

Mireu, els dos som solters i no hem de donar explicacions a ningú ni res. Creieu que em vol utilitzar? Que només em vol per passar un rato?

No sé com anirà tot plegat, però us confessaré q em fa por.



helena

La trucada...

Em va trucar el dijous de la setmana passada i, tot i els dies que han passat, encara somric quan hi penso...

40 minuts de riure a saco, de connexio, de tendresa, de curiositat, de preocupació un per l'altre, de picar-nos ( li vaig arribar a dir que era el meu càncer... i que ja estava en les últimes sessions de quimio! ;P), de batalletes, de suspirs i d'abraçades i petons virtuals... moment clímax amb una broma que ens va fer plorar als dos de riure, un a cada costat de la línia telefònica...

El millor moment de la setmana sense pensar-m'ho ni un segon...

No vull, no vull desenganxar-me d'això pq és el millor que tinc...

Reubicant...o autoenganyant-me?

Ei!

Després de portar casi tres mesos doblant torns sembla q acaba per fi. La setmana que vé és la última i sort, pq sinó m'hi quedaré pel camí...

No sé res del punki des de fa gairebé un mes... i ahir li vaig enviar un sms per preguntar-li si estava viu. La resposta va ser q si i que no l'odies molt...per tant vaig deixar de preocupar-me.

No sé què és, però algo està passant pel meu cervell ultimament... Penso coses com que m'agradaria estar amb algú més de la meva edad ( per si no ho sabeu em treu 10 anys...)algú amb el que tot sigui nou i no estigui tant sobat, tant trencat, amb tantes tirites i falses promeses. Algú hi deu haver que valgui igual la pena que ell, però més jove no? Sabeu què em passa, que veig que en certes facetes de la meva vida ell no encaixa gens ni mica...

Serà que n'estic cansada de veritat d'ell?

No sé si tot això és una paranoia que es monta el meu cap per autoprotegir-me o realment comença a passar aquesta pàgina de la meva vida.

Sé que estic així de "bé" pq fa molts dies que no el veig ni parlo amb ell ni em peto de riure ni res d'això. M'agradaria seguir pensant el mateix després de passar una tarda amb ell... ( o no m'agradaria? no ho sé, ni jo mateixa m'entenc...)