Ja està...

Doncs si… el Martí acaba de passar a formar part del meu passat amorós… Buf... no pensava que em faria tant mal, tenint en compte que jo havia pres la mateixa decisió!!

Ahir el vaig veure i el vaig ignorar... quan vaig arribar a casa em sentia tant culpable que li vaig enviar un missatge... M’acaba de trucar... M’ha dit que creia que l’últim dia no ens havíem entès i que quan jo li vaig dir que per mi ja estava i ell em va dir que no resulta que(segons ell ) ho vaig entendre malament... llavors pq em va fer un super petó????? En fi, és igual, això havia d’acabar així i com més aviat millor... Jo, molt digne, li he contestat que jo pensava el mateix i he sigut capaç de dir-li que quan vaig rebre la resposta al meil vaig flipar... li he dit tb que em quedava amb lo bò, que no m’arrepentia de res i que podia comptar amb mi pel que li fes falta... Encara he sabut reaccionar prou bé... De tot el discurs que tenia preparat només m’han sortit les paraules clau, l’essència del que li volia dir... Demà li enviaré un meil amb tota la resta, no m’ho vull quedar a dins...

...És el que havia de ser... pq doncs estic plorant?... Sabeu pq és... pq tot i que la raó em ratifiqui que tot està on ha d’estar, el cor se’m està encongint ara mateix i les llàgrimes regalimen per les meves galtes sense poder-les controlar...

Un altre fracàs per la col•lecció...

Però no vull veure-ho així... vull convertir aquest fracàs en una experiència positiva... diferent, en un regal que m’he permès viure... Vull fer-me un petó a mi mateixa per haver estat capaç de seguir un impuls, per no fer cas de prejudicis i seguir el que el cos em demanava...

Tot això està molt bé, però tot això serà demà... ara mateix... necessito plorar...

Aquí teniu el meil que li enviaré demà...

“Martí, sé que vam parlar ahir per telèfon, però m’han quedat moltes coses per dir-te... Per això volia veure’t, per aclarir-ho i m’agrada que els dos hàgim arribat a la mateixa conclusió...

Potser aquell meil va ser un error i la teva resposta em va fer adonar de com eren les coses. Efectivament, no ens vam entendre, però al final hem arribat al mateix lloc...

De fet, tot i aquest final tant inconcret, com et vaig dir ahir, em quedo amb lo bò... Indubtablement em quedo, primer de tot, amb el petó robat a les escales de la bolera…per ser tant descarat, dolç, irreverent, políticament incorrecte, desitjat,tendre, adolescent i intens… També em quedo amb la nit de carnaval per la teva tendresa i sutilesa… i amb el petó de bona nit a la porta de Xambau... em quedo amb les converses del messenger sobre les canyes i els hams... jajaja . Em quedo amb la teva olor i amb la teva forma de mirar-me...em quedo amb els teus dubtes compartits i amb les teves pors explicades… Em quedo amb la manera com m’agafaves la mà… Em quedo amb això i amb algunes coses més.

Martí, ja t’ho vaig dir, però per mi ha sigut una experiència que repetiria sense pensar-m’ho... Hi ha hagut moments que fins i tot t’he estimat una mica i sempre et tindré molt de carinyo...

La noia que es quedi amb tu tindrà molta sort pq ets bona persona, divertit, descarat, apassionat, guapo i molt molt tendre ;P No ho perdis mai això... Martí, no oblidis que tens algo que et fa especial, t’ho dic de veritat.

Això sona molt a despedida i no és el que pretenc, però tenia tot això a dins i necessitava dir-t’ho. De fet, sí que és una despedida, pq ja no et tornaré a veure així... ara comença una nova manera de relacionar-nos que espero que sigui com abans, però amb més confiança i més complicitat.

Espero de tot cor que tot et vagi molt bé i et dic molt de veritat que si necessites algo, el que sigui, i et puc ajudar no dubtis en demanar-m’ho.

Això sí, m’hagués agradat parlar això en persona i fer-te una última abraçada.

Martí un petó molt gran i molta molta sort . Lluita pel que vols. Sé que tot t’anirà molt bé.

Ens veiem per Castell.

Una abraçada

Helena “

...


End? ....... Yes.

pd.- Tot això era ahir al vespre... Sé que potser no calia aquest meil i que segurament no se'l mereix, però jo si que em mereixo acabar les coses a la meva manera i ser fidel a mi mateixa... i sentia la necessitat de dir-li tot això...Sense retrets ni rencors, pq no calen i no aporten res, amb maduresa... sense tenir la sensació de rebaixar-me, sinó des de la fortalesa que dóna la vulnerabilitat...

Ara estic tranquila...

Després de tot això... em sento una mica buida...

Helena

Se hace camino al andar...

“Surto de la feina i el sol escalfa cada porus de la meva pell… em poso l’mp3, les ulleres de sol i començo a caminar… pujo al tren i deixo que els pensaments es vagin ordenant sols dins la meva ment… agafo el cotxe i arribo a casa… la clau gira dins el pany i obre les portes del refugi… el meu refugi de tot i de tothom… el meu cau”


Doncs si, això va ser ahir al sortir de la feina!! Sabeu? M’encanta viure sola!!! I no pensava que m’agradés tant. Pensava que m’enyoraria més, però entre la ràdio, la tele, la guitarra i el mogollón de llibres no m’avorreixo! Entre això, fer menjar i netejar estic força ocupadeta!!! No sabeu com m’agrada poder deixar les coses pel mig i que ningú em digui res!!! Jajaja

Fa dos dies va ser el dia de Sant Jordi i no vaig escriure per 2 raons... La primera és pq era molt previsible que una bleda romàntica empedernida com jo escrivís sobre l’amor el dia de sant jordi i l’altre era pq no em venia de gust... Passejant per Barcelona em va agafar un cabreig... em vaig sentir tant sola...

A la tarda vaig rebre una rosa per sms d’una persona que NO volia rebre-la!!!! Us en recordeu de l’Edu? És de castell tb, és “l’altre” de carnaval, el que va perdre la partida amb el Martí, el que li vaig dir que era un “pulpo”... Jolin!! Fa molt temps que em tira la canya, però què més li haig de dir!!! I el missatge de sant jordi va ser com el colmo ja! Amb el simbolisme que té aquest dia i tot plegat...ho sento, però PROU! De fet, jo sempre li he tret tota la importància i creia que se li havia passat ja! Però suposo que com per setmana santa ens hem vist molt i tal, doncs se li deu haver reavivat el tema... Sabeu que passa, que em cau tope bé i em fa riure, però ja està... amics i punto! No sé com més dir-li... Només em queda ser borde, però no ho vull ser ni tampoc vull fer-li mal...Sé que faci el que faci quedaré malament... però què puc fer? A més, no són suposicions meves, pq el Martí m’ha dit molts cops que em tira la canya i el missatge de dijous no deixa dubtes... Joder, mira que és insistent!! Uns tant i altres tant poc!! Deu pensar que el refrany de “ el que la sigue la consigue” funciona, però només aconseguirà que em vagi rebotant cada vegada més!!!!! Buf, quina merda...

Per cert, ahir em vaig creuar amb el Martí per castell i em va fer una mirada com la de carnaval... Amb cara com de t’enyoro... No sé, potser només m’ho va semblar a mi...Necessito parlar amb ell... despedir-me... però encara no... vull deixar que aquesta decisió que he pres reposi una mica dins el meu cap, pq sinó encara sóc capaç d’estovar-me i prometre-li amor etern... jiji Sabeu, sé que si ell diu les paraules màgiques, les paraules que realment vull sentir, paraules que surtin de lo més a dins seu... llavors...llavors segurament em menjaria tot el que he escrit aquests dies i em tiraria als seus braços sense reserves... sense escoltar a la meva consciència que em repetiria fort i clar que l’estic cagant... Espero que no passi, però de fet, no us enganyaré... ojalà passés...pq el cor té raons que la raó mai entendrà...

Bé, seguiré caminant i afrontant el que em tingui preparat la vida de la millor manera possible.

Una abraçada

Helena

Es mejor caminar...

Avui estic contenta! Per fi ha fet un dia de primavera de veritat… El sol ho escalfa tot i em recorda el que realment és important…

Sabeu, encara que no tingui l’amor al meu costat, crec que sóc feliç…

Mira, amb això del Martí… vull, com faig sempre, quedar-me amb lo bò…

Indubtablement em quedo primer de tot amb el petó robat a les escales de la bolera… El primer petó… pq serà que els petons robats sempre se’ns queden marcats??? Va ser tant descarat, dolç, irreverent, políticament incorrecte, desitjat, curt, llarg, tendre, adolescent, intens… que fa que no el pugui oblidar … També em quedo amb la nit de carnaval per la seva tendresa i sutilesa… Em quedo també, sense pensar-m’ho gens ni mica, amb les “risses” al cotxe fins que se’ns va fer de dia… Em quedo amb la seva olor… amb la seva juventut… amb la seva inconciència… amb les trucades a les 2 de la matinada per parlar de res… amb les mirades còmplices enmig de tothom…amb els missatges furtius per quedar… Em quedo amb la seva manera de fer-me petons… sé que no l’oblidaré… Em quedo amb els seus piropos infantils, però alhora terriblement tendres… Em quedo amb la frase que em va dir: "m'agrada tant com ets!"...em quedo amb els seus dubtes compartits i amb les seves pors explicades… Em quedo amb la manera com m’agafa la mà…

Aix… crec que després de tot ha sigut preciós… Sé que de moment no està oficialment acabat, però… la meva ment intel•ligent comença a fer balanç i a poc a poc a reduir-lo a un record preciós… Hi ha una cançó que diu una frase que m’encanta: “necessito… acaronar-te i abraçar-te per últim cop i mirar-te i fer-te un últim petó pq jo de tu, només tindré un record” . Si, això és el que necessito… pq en el fons ( i en la superficie) me’l estimo i me’l he estimat molt, molt més del que potser la situació és mereixia… però sóc així, m’entrego i no m’importa que després em faci mal, pq quan és maco, és lo més maco del món…

Sabeu, he crescut molt amb tota aquesta història… Ja és curiós que un yogurín m’hagi fet creixer eh!!??Doncs sí, he après a disfrutar del moment, a no pensar tant, a arriscar-me a seguir un impuls… He après a relativitzar una mica tota la història de l’amor (que crec que em feia molta falta!!!) i em sento molt més lliberada… He après a dissimular, a no jutjar-me tant a mi mateixa… He après a deixar-me cometre un error… He après a ser feliç i a no deixar escapar el que la vida em posa per davant… He après a escoltar el meu cor i fer-li cas… Estic contenta d’haver sigut capaç d’haver viscut aquest regal…

Em vaig liar amb ell pq m’agradava i pq té algo, no sè què, que em remou per dins ( ell tampoc ho sap el que és! Jajaja) i per mi això és tant gran que la resta no em va importar… No em va importar que tingués 19 anys, que estigués acabant batxillerat, que tingués la vida desmanegada i que no sabés que fer-ne… Tot m’era igual pq m’agradava…

Ara la història ha canviat una mica… però no el jutjaré… És immadur pq és el que li toca (si són immadurs amb 30, amb 19 encara més) Sé que potser s’ha espantat, que potser tot això li vé moooolt gran i potser és veritat… Però per mi ha sigut una experiència que repetiria amb els ulls tancats pq m’ha fet sentir d’una manera que feia molt que ningú m’hi feia sentir i això no li podré agraïr mai.

Sé que un raconet del meu cor sempre serà per ell… el “meu yogurin”…

Petons de papallona

Helena

Pd.- És mejor caminar… que parar y ponerse a temblar. ( Revólver)

Última volta?... o hauria de dir penúltima???

Després del que vaig escriure l’altre dia poc més tinc a afegir...

Divendres a la nit, després de la coral, birra al bar “ la plaça” com sempre. Estàvem tots, tots menys ell... Jo, com una gilipolles, vinga a mirar a la porta per si apareixia!!! La qüestió és que no va aparèixer i la veritat és que se’m va fer raro pq sempre vé. El primer que vaig pensar és que evitava trobar-se amb mi... I si és així, pitjor per ell.

Dissabte “Festa Basca” a Castell i tb estàvem tots. Tot i arriscant-me a que algú sospités algo, vaig preguntar si sabien on era el Martí... Ningú sabia res, però a la reunió de diables de la tarda havia dit q segurament vindria... Hi va haver un moment que vaig acompanyar a la Laura i la Mireia a comprar tabac i me’l vaig creuar pel camí amb la seva colla. Vaig pensar que quan tornéssim ja ens veuríem...

Quan vam tornar ens els vam trobar a la porta, vam fer com si res i vam entrar... Quan me’n vaig adonar ja no hi eren i no el vaig veure més en tota la nit...

A l’hora de marxar jo portava a la novia del Bernat ( que ja té tela el tema eh!) i a una amiga seva a casa i a l’aparcament ens vam trobar una colla que estava fent el gamberro... Doncs resulta que era el Martí i la seva colla... Per si no podia caure més avall encara... Vam pujar les 3 al cotxe i al sortir de l’aparcament estaven tots els seus amics a la vorera preguntant-me si anava a Moià... ell es va posar l’últim i em va mirar amb una cara.... de.... “ho sento ho sento” o algo així... Jo me’l vaig mirar en plan: Martí que fas? No érem grans ja???

En fi, que vaya percal tot plegat... La frase que ho resumeix tot i que ara mateix li diria?

NO T’ENTENC

Queden 2 dies per Sant Jordi i mira què patètic és tot plegat!

Bona setmana

Petons

La truita dona voltes i més voltes!!!

Mireu, primer de tot, això de no tenir internet a casa és una puta merda pq no escric i llavors la majoria de sentiments es dilueixen i acabo no escrivint res i això no és gens bò per la meva salut mental!! ;P

Així que, faré un recopil•latori de tots aquests dies de vacances… Ja us anticipo que serà ultrallarg pq porto moooolt retràs! Jajaja ( ho sento curi :P)

A veure, us enrecordeu que necessitava parlar amb ell no? Doncs ho vaig fer... a contracor li vaig dir si tenia 10 minuts. No volia dir-li res més, però com era jo la que necessitava parlar amb ell li vaig dir i llestos.

-Martí volia parlar amb tu pq crec que si això hagués de tirar endavant ja hauria d’haver tirat... no sé, és la meva sensació i vull saber que penses tu... és q a vegades m’ha donat la sensació que et molestava que em preocupes per tu...
-Noooo... pq m’havia de molestar????
-Mira Martí, em deixes que et digui un parell de coses? La primera és que sé que ara ets molt jove i que tens ganes de conèixer molta gent i és normal pq és el que et toca... però un consell per la teva vida... no li perdis la importància que té el fet d’estar amb algú... no perdis mai la capacitat d’il•lusionar-te per una persona pq quan perdis això no et quedarà res, estaràs buit... m’entens?
-...si, crec que sé el que vols dir...
-L’altre cosa que et volia dir és que pel que fa als estudis i a la vida en general... no deixis que MAI ningú et digui que no pots fer una cosa, no deixis que t’etiquetin com el martí no pot... saps de sobres que podràs fer el que vulguis... jo confio plenament en que serà així!
-No si ja ho sé, l’únic que hi ha vegades... però bueno no crec que m’hagis fet venir per parlar dels estudis no??
-Jiji home clar q no.. jo només volia saber si per tu això està acabat, pq si ho està volia acabar com a mínim de parlar-ho...
-Doncs per mi no... a mi m’agrada estar com estem i jo no vull que s’acabi..sóc partidari d’anar fent de tranquis i ja es veurà...... i ara que saps el que penso, que penses tu????
-Que què penso?... fes-me una abraçada!

Vale... quan el vaig deixar a casa vaig pensar: “ molt bé, a partir d’ara això és un joc i implicació emocional 0!!!No li penso anar més al darrera!”

Vale, fins aquí la primera volta de la truita... Vaig mantenir aquesta postura des de divendres fins al dimarts... està prou bé.

Dissabte, moxiganga i sopar. Ell no va venir a sopar i es va presentar després al bar amb una noia ( ja m’havia dit que venia una amiga seva de Tarragona) que per cert, i no és per criticar, era baixeta, força grassoneta i lletgeta... ( ho sento, no ho puc evitar!!!) I jo vaig pensar, si em canvies per aquesta ja te la pots confitar! Jajaja La qüestió, que com els de la colla no ho saben això nostre, doncs em vaig haver d’empassar uns quants cops que el martí estava “ fent feina”...

Diumenge, tarda de “juegos reunidos” a casa meva. Jo no li havia dit pas que vingués, però va venir i jo em vaig quedar... haig de reconèixer que em va costar reaccionar (joder, MAI m’havia imaginat que la primera vegada que vindria a casa seria a jugar al monopoli i al trivial!!! La meva imaginació no anava per aquí precisament!;P) En fi, tarda buscant i evitant mirades... Abans de marxar, es va quedar l’últim i abans de passar per la porta em va fer una mirada... digue’m-ne que especial... a la que jo vaig correspondre amb una caricia a l’esquena. Vem pujar a castell a prendre algo i vaig marxar força d’hora i no li vaig dir res... Jo seguia pujada en el meu burro... ( i no hagués hagut de baixar mai potser...)

Vale, dilluns dia familiar i desconnexió de castell...

SEGONA VOLTA DE LA TRUITA

A la nit, donant-li voltes al tarro vaig arribar a la conclusió de que a qui volia enganyar? La veritat és que m’agrada i punto... així que vaig decidir que, tot i córrer el risc de ser una suïcida emocional recurrent, em tornaria a tirar a la piscina... i si no hi havia aigua, doncs ja em tornaria a a aixecar... què vaig fer? Doncs li vaig enviar un meil amb l’excusa de les fotos de la moxiganga i de pas vaig aprofitar per dir-li unes quantes coses... Massa tendresa per poder-la assumir crec... Li vaig dir:” que m’encantava que no s’hagués acabat pq creia que ens ho podiem passar mb junts i que creia que hi havia feeling... que fos la última vegada que em deixava amb la mel als llavis com va fer l’últim dia... Tb li vaig dir que, tot i que no m’ho esperava, em va encantar que hagués vingut a casa meva ( tot i que no em pensava que la primera vegada fos aixi... ;P) i que si li havia agradat el pis? Que esperava que li agradessin les fotos i que ja ens veuriem, que tenia ganes d’estar amb ell sense presses”... Vale, ho veieu no? Li vaig obrir el cor no?

La resposta: “ ei hola, gracies per les fotos, envia-li a l’edu tb. Adeu” ... Encara estic en xoc!!!!!! CABRÓ!!!!

Evidentment, TERCERA VOLTA DE LA TRUITA!!!! Se n’ha anat a cagar!!!!! Però molt eh!!! És que em sembla tant fort aquesta resposta que encara estic al•lucinant!!!! Com pot ser que després de TOT el que posava al meil, m’hagi dit que gràcies per les fotos i que els hi envii a l’edu!!! És una broma???? Per flipar!!! És en plan, tio t’has llegit el meil o només has vist les fotos??? És tan gore que no li trobo explicació possible!!! És que jo li he obert molt el cor pq estava farta de reprimir-me i em surt amb això????? Venga xaval! Sabeu què és el primer que vaig pensar? NO saps COM l’has cagat!! No saps el que tens ni el que és important a la vida!!!!!!!!! YOGURIN DE MERDAAAAAAAAAAAA!!!

En fi, ara estic en aquest punt... però no vull que se’m noti gaire que estic enfadada amb ell... Sabeu què és la indiferència? Doncs si ell no ho sap a partir d’ara ho sabrà... Li caldrà donar-me molta cova i una bona explicació pq se’m passi el rebote!!!

Sabeu què em fa por? Que ara estic molt segura d’això, però després si em vé al darrera una mica i em dona una mínima explicació sé que no em podré mantenir tant ferma pq m’agrada massa... pq em fa sentir massa desitjada i això m’agrada molt... Però, tot i que la carn sigui dèbil, m’haig de fer respectar... és que de què va??? Que no que no, que si vol algo s’haurà d’arrossegar ara!

Com acabarà aquesta truita??? Segur que al final seràn uns ous remenats enlloc d’una truita amb tanta volta!! Jajajaja ( aix, no he volgut dir el que es pot sobreentendre!!! O potser sí que acabarà aixi??? ;P)

Prometo informes més sovint... perdó!

Us estimo!! VISC A LES DONES!!! Ho sento, però en dies així em sento una mica feminista!!! Jajaja

Petons

Pd.- això a una setmana vista de Sant Jordi fa que encara cregui més en l’amor eh!!! MERDA!

Divendres 17 d’abril

Preocupada...

Doncs si... així estic... preocupada per moltes coses...

Principalment preocupada pq fa 4 dies que vaig agafar un gos de la gossera ( fet pel qual estava hiper contenta pq és un sol de gos) i ahir resulta que em vaig enterar que és epilèptic pq li van agafar 3 atacs en una tarda... Buff, és un trunyo TAN gran!!! I ara l'hauré de medicar i esperar que amb la medicació estigui bé... Però és que això no era el que jo m'esperava... jo m'esperava un gos sa i no un gos que hagués d'anar dopat tot el dia... Tinc 15 dies per tornar-lo... però tinc un dilema mental que flipes!!! NO el puc tornar!!! Joder, el pobre no té cap culpa!!! No li puc fer el que un altre desgraciat ja li va fer... no el puc abandonar per segon cop!! Només espero que amb medicació estigui bé i no li tornin a passar aquests xungos pq, a part de ser espectaculars, fan patir mogollón... El tinc des del dijous... com pot ser que m'afecti tant?? Em vaig passar la tarda plorant de ràbia!!!En fi, si la medicació no li funciona tindrà un trist final, però no vull abançar aconteixements que tant de bò no s'hagin de produir mai...

Evidentment tb estic preocupada pel Martí... S'ha passat el cap de setmana a Oporto amb la resta d'homes de la colla celebrant el "DESÉ SOPAR D'HOMES"... quin perill i quina por...( la veritat és q estic una mik preocupada pel que haurà fet... tot i que crec q no ho sabré mai...) 9 homes junts i amb ganes de juerga poden fer molt mal... Estic preocupada pq fa molts dies q no el veig... de fet, el vaig veure al concert de la troba de dissabte passat, però no em refereixo a això... ja m'enteneu, fa molts dies q no estem sols...

Em dóna la sensació que em dóna llargues, que no sap com acabar això sense quedar malament ... però després em truca a les 2 del matí per xerrar un rato... i això em descol·loca pq no sé què significa... Haig de parlar amb ell... necessito parlar amb ell i aclarir això i a més tinc la necessitat de dir-li moltes coses... Sabeu, divendres li vaig enviar un sms per saber si tb s'havia pirat a Oporto... aquest sms me'l vaig prendre com: és l'ultima vegada que et vaig al darrera... Ho sé, sé que és per orgull, però jolin, estic cansada de ser jo sempre la q l'intenti integrar en la meva vida i sempre trobi una excusa... Moltes vegades l'hagués engegat a la merda! I vaig proposar-me no trucarlo ni res quan tornés de Oporto, queja diria algo ell... vale, fins aki la teoria... la realitat és: fa 2 dies que sé que és aki i encara no m'ha dit res i estic desitjant saber algo d'ell, però com sóc molt tossuda no el trucaré... Espero ser capaç d'aguantar...
Què faig??? Necessito parlar amb ell...

En fi, que ja veieu que estic estupenda... el que em consola? que a partir d'aki tot pot anar a millor!

Petons