Filosofia de vida...

"Damas y caballeros, usen protección solar.

Si pudiera ofrecerles tan sólo un consejo para el futuro, sería este.

Los científicos han comprobado los beneficios, a largo plazo, del filtro solar
mientras q el resto de lo que les pueda decir, no tiene ninguna base confiable más que mi vaga experiéncia.

Este es mi consejo:

Disfruta de la fuerza y belleza de tu juventud. No me hagas caso, nunca entenderás la fuerza y belleza de tu juventud hasta que se te haya marchitado. Pero créeme, dentro de 20 años cuando estes mirando tus fotos recordarás que no podrás tomar hoy todas las posibilidades que tenías ante ti y lo guapo q en realidad eras...

No estas tan gordo como te imaginas.

No te preocupes por el futuro. O preocúpate, pero sabiendo q es tan efectivo como intentar resolver una ecuación de álgebra masticando chicle.

Es probable que los problemas más serios que te surjan en la vida sean cosas que ni te pasaron por la cabeza. De ésas que te sorprenden un martes cualquiera a las 4 de la tarde.

Todos los días haz algo que te dé miedo.

Canta

No juegues con los corazones de los demás. No aguantes q la gente juegue con el tuyo.

Relájate

No pierdas el tiempo sintiendo celos. Unas veces van ganando y otras vas perdiendo.

La carrera es larga y al final sólo compites contra ti mismo.

Recuerda los elogios que recibes, olvida los insultos (si lo consigues dime como).

Conserva las cartas de amor, tira los recibos viejos del banco.

Estírate.

No te sientas culpable si no sabes que hacer con tu vida. Las personas más interesantes que conozco no sabían que hacer con su vida a los 22 años. Algunas de las personas más interesantes que conozco tampoco lo saben a los 40.

Toma bastante calcio.

Trata bien a tus rodillas, las echarás de menos cuando te fallen.

Quizás te cases, quizás no. Quizás tengas hijos, quizás no. Quizás te divorcies a los 40. Quizás bailes el rock en tus bodas de plata.

Hagas lo que hagas no te congratules demasiado. Ni tampoco te censures. Siempre has optado por una cosa o otra como el resto del mundo.

Disfruta de tu cuerpo. Úsalo de todas las maneras que puedas. No le tengas miedo ni te preocupes de lo que piensan los demás, es el mejor instrumento que tendrás jamás.

Baila. Aunque tengas que hacerlo en la sala de tu casa.

Lee las instrucciones aunque no las sigas.

No leas revistas de belleza, sólo harán que te sientas feo.

Convive con tus padres, nunca sabes cuando se irán para siempre.

Sé bueno con tus hermanos, són el mejor vínculo con tu pasado y seguiran contigo en el futuro.

Entiende que los amigos vienen y se van, pero que hay unos escogidos que debes conservar.

Esfuérzate en no desvincularte de algunos lugares y costumbres porque cuando más viejo te hagas más necesitarás a la personas que conociste.

Vive en Nueva York alguna vez, pero vete antes de endurecerte. Vive en California alguna vez, pero vete antes de ablandarte.

Viaja.

Acepta ciertas verdades eternas:
- Los precios siempre van a subir
- todos los políticos son mujeriegos
- tú también vas a envejecer...

y cuando suceda vas a tener fantasías: cuando eras joven los precios eran accesibles, los políticos eran nobles y los niños respetaban a los ancianos.

Respecta a las personas mayores.

No esperes que cualquier persona te apoye.

Talvez tengas una herencia. Tal vez tengas un esposo rico. Pero nunca sabrás cuando alguno se irá.

No te hagas demasiadas cosas en el pelo, cuando tengas 40 años pareceras de 85.

Ten cuidado con los consejos que tomas, pero sé más paciente con las personas que te lo dan. Los consejos son una forma de nostalgia. Ofrecerlos es una manera de rescatar el pasado del olvido. Limpialo, oculta las partes feas y recíclalo, dándole más valor del que tiene.

Pero hazme caso en lo del protector solar"

WEAR SUNSCREEN

http://www.youtube.com/watch?v=ZkYdFRRbpuY

L'estimava...

"Em fascinava... Hauria volgut que el món s'aturés. Que aquella nit no acabés mai. No volia deixar-la. Mai de mais. Volia quedar-me empoltronit a la butaca, fins a la fi del temps, escoltant com em contava la seva vida. Volia l'impossible. Sense sabre-ho, llavors començava la nostra història... hores suspeses, irreals, impossibles de guardar, de contenir. Impossibles d'assaborir, també. I llavors ella es va aixecar. Tenia por de perdre-la. Vaig xapurrejar alguna cosa mentre ella es posava la jaqueta.

- Si, què diu?
- Pordpedr't
- Però què diu?
- Dic que tinc por de perdre't

Ella va somriure. No va dir res. Somreia i s'inclinava lleugerament endavant i endarrera aguantant-se el coll de la jaqueta. La vaig besar. Tenia la boca tancada. Vaig besar el seu somriure. Va sacsejar el cap i em va empènyer amablement. Jo hauria pogut caure d'esquena. "

"-Em vaig prometre que no tornaria a viure amb un home que em fes patir. Crec que no m'ho mereixo, m'entens? No m'ho mereixo. Aquesta es la raó per la qual et demano què serà de nosaltres.
Jo callava
- No dius res? ja m'ho pensava. Què em podries dir?Què podries fer? Tens la teva dona i els teus fills. I jo? que sóc jo? No sóc gaire res en la teva vida. Visc tant lluny... tan lluny i tan aliena... No sé fer res com les altres. No tinc casa, ni mobles, ni gat, ni llibre de cuina, ni projectes. Creia que era menys maliciosa, que havia entès la vida més bé que els altres i estava contenta de no haver caigut a la trampa. I aleshores véns tu i em trobo completament perduda. Ara m'agradaria deixar de córrer una mica perquè trobo que la vida és bonica amb tu. Et vaig dir que intentaria viure sense tu... Ho provo, ho provo, però no me'n surto, penso en tu tot el temps. Així es que et demano, potser per última vegada, què tens intenció de fer amb mi?
- Estimar-te
- I que més?
- Et prometo que mai més no t'abandonaré a l'habitació de cap hotel. T'ho prometo.
I vaig tornar a enfonsar la meva cara entre les seves cames. Ella em va alçar el cap pels cabells.
- Però què més?
- T'estimo. Només sóc feliç amb tu. Només t'estimo a tu. Jo... jo... Confia en mi...

Em va deixar anar el cap i la nostra conversa es va ofegar. La vaig abraçar tendrament però aquest cop ella no s'abandonava, es deixava fer. Aquesta era la diferència."


" He reflexionat, no em faig il·lusions, t'estimo però no tinc confiança en tu. Ja que el que vivim no és real, aleshores es un joc. I com és un joc, fan falta regles. No et vull veure més a París. Ni a París ni a cap lloc que et faci por. Quan estic amb tu, vull poder-te donar la mà per carrer i besar-te als restaurants, si no no m'interessa. Ja no tinc edat per jugar al gat i a la rata. Així doncs, ens veurem tant lluny com sigui possible, en altres països. Quan sàpigues on has d'anar, m'ho escrius en aquesta adreça. No cal que posis paraules amables, només avisa. Digues a quin hotel aniràs, on i quan. Si puc vindré i si no, paciència. No intentis trucar-me, ni saber on sóc, ni com visc, crec que aquest ja no és el problema. He reflexionat, penso que és la solució més bona, fer com tu, viure la meva vida, estimar-te, però de lluny. No vull estar pendent de les teves telefonades, no em vull privar d'enamorar-me, vull poder-me'n anar al llit amb qui vulgui i quan vulgui, sense escrúpols. Sí, tens raó, la vida sense escrúpols és... it's more convenient. Jo no veia així les coses, però, perquè no? Ho vull provar. Què hi puc perdre? Un home covard? I què hi puc guanyar?El plaer de dormir als teus braços alguna vegada... He reflexionat, ho vull probar. Ho agafes o ho deixes..."


"-Trobo que estem bé plegats... M'agrada estar amb tu perquè plegats no ens avorrim mai. Encara que no ens parlem, encara que no ens toquem, encara que no estiguem dins la mateixa habitació, no m'avorreixo. No m'avorreixo mai. Crec que és perquè et tinc confiança, tinc confiança en els teus pensaments. Ho pots entendre? Estimo tot quan veig de tu i tot el que no veig. I això que conec els teus defectes. Però tinc la sensació, precisament, que els teus defectes van bé amb les meves qualitats. No tenim por de les mateixes coses. Fins i tot els nostres dimones estan bé plegats! Tu vals més del que demostres i jo és al contrari. Jo tinc necessitat de la teva mirada per tenir una mica més... de materia? I tu, és extrany, em dic sovint que ets prou fort per retenir-me i prou intel·ligent per amollar-me...
- Perquè em dius tot això?
- Tenia ganes de que ho sabessis
- Per què ara?
- No ho sé...És que es increïble trobar algú i poder dir: amb aquesta persona hi estic bé
- Però perquè em dius això ara?
- Perquè de vegades tinc la impressió que no t'adones de la sort que tenim...
- Mathilde...
- Sí
- Em vols deixar?
- No
- No ets feliç?
- No gaire

I vam callar"


" Jo no podia fer ni un gest... Vaig quedar-me al llit durant un mes, aclaparat i amb nàusees. Quan tenia set, esperava que algú entrés i em donés aigua i quan tenia fred no tenia forces per pujar el cobrellit. Ja no parlava. No volia que obrissin els porticons. Havia esdevingut un vell. La bondat de la Susane, la meva impotència, els xiuxiuejos dels infants, tot m'exhauria. És que no podien tancar la porta d'una vegada per sempre i deixar-me tot sol amb la meva pena?Hauria vingut la Mathilde si hagués sabut...?És que...? Oh! Estava tant cansat. I els records, els meus disgustos i la meva covardia m'enfonsaven encara més. Amb els ulls mig clucs i el cor en un puny, pensava en el desastre que havia estat la meva vida. Havia tingut la felicitat a tocar de les mans i l'havia deixada fugir per no complicar-me l'existència. I, malgrat tot, era tant senzill. Només havia d'estirar la mà. Tota la resta ja es compondria d'una manera o d'una altre. Quan un és feliç, tot acaba per compondre's, no et sembla?"

L'ESTIMAVA - ANNA GAVALDÀ

Quan els altres saben trobar les paraules precises per descriure el que sents et deixen fora de joc. Ha remogut tantes coses i ha posat en ordre tantes altres que ho havia d'escriure.

Estic bé, però intento no pensar gaire.

Crisis sobre crisis...

Nova crisi amorosa i per enessima vegada amb la mateixa persona...

Només espero que amb cada crisi es vagi morint una mik més la història...

Ara necessito desenganxar-me emocionalment d'ell, no parlar amb ell, no pensar en explicar-li les coses, no canviar els meus plans per ell, no guardar-me la roba que millor em queda per veure'l...

Treure'l del meu dia a dia per poder-lo treure del meu futur.

Espero aconseguir-ho.

De moment, tinc altres somnis que engreixar i en això ocuparé el temps... en mi.

Moldejant somnis...

Poc a poc i ràpid alhora tot va agafant forma i passant de ser una possibilitat en un milió de viure algo extraordinari a una realitat que viuré en uns mesos vista!

Emocionant, molt, moltíssim. Em fa mal l'esquena de lo ràpid que creixen les ales, a més velocitat de la que el cos pot assumir.

El cap embotat d'il·lusió, de preparatius i de prespectives.

El cor bategant fort per fer funcionar la resta.

Il·lusió, felicitat, planificació, projectes, somriure, somiar...atrevir-se a canviar, a viure.

Somnis... futur?

Nous projectes m'omplen s'il·lusió...

Ganes de sortir del cicle viciós

Somnis que donen ales per somiar encara més alt...

Ganes de canviar de vida, de viure experiències inolvidables...

Ganes d'aventura i moltes ganes de volar

de viure de veritat...

D'una altre manera de viure!


I de tot això... un futur?

Espero que sí!

Desfent el cabdell

Dies i dies sense escriure i un miler de coses que passen pel cap. Se'm acumulen les sensacions pel que fa a la feina a l'amor i a mi mateixa.

He pres la desició de reconduïr la meva vida. Donaré un any de marge per trobar algo dins de la biologia que m'ompli i si no trobo res, faré un gir de 180º a la meva vida i espero que tb a la meva felicitat.

L'amor... es tant complicat... Estimo i em sento estimada, pero no em sento lligada ni el tinc lligat... Intento no pensar per no posar-me malalta i escolto el cor per sobre de tot i de tothom. Tinc la sensació que durarà fins q jo me'n cansi, però fins llavors ho vull viure al màxim. El necessito al meu costat...

Ara, després d'unes setmanes de dubtes, de incerteses, de sentirme perduda i de moltes coses més crec q estic més tranquil·la. M'ha costat prendre la desició, però ara ja està.

És estiu, estic de vacances... no cal res més.

Sabeu,en un any he après molt a estar sola, me'n vaig adonar l'altre dia a la platja.


Petons

He decidit estimar...

Perquè em fas riure i estic més guapa.
Perquè em sento viva i tu també t'hi sents.
Perquè és molt divertit.
Perquè amb tu les meves ales creixen i els meus somnis es multipliquen.
Perquè et veig riure com mai t'havia vist.
Per les roses i per la volta en moto.
Perquè sé q els mimos et curen.
Perquè ens entenem.
Perquè quan m'agafes la mà em deixaria portar a la fi del món.
Per com em mires.
Per les caricies prohibides i les mans que s'escapen.
Pels petons eterns i pels petons fugaços.
Per les converses telefòniques pujades de to.
Perquè amb tu sóc com sóc de veritat i perquè estic tranquil·la.
Pels missatges irreverents i per les calces de canal plus.
Per les anades d'olla i pels petons al cotxe.
Pels suspirs...

Per tot.


He decidit estimar...

No espero res, només ho visc i el que hagi de venir, vindrà igualment.

Hi havia una vegada...

Ei... fa tant dies que no escric que gairebé he perdut la pràctica...

Les coses estan tant confuses q ni jo mateixa entenc res.

Va arribar un dia en que va deixar de fer mal i poc a poc em vaig perdonar a mi mateixa per haver-lo estimat tant.

Ens vem veure, vem riure, vem jugar, ens vem mimar...

No sé què passa ni què passarà, però el que sí sé es que només vull riure i passar-m'ho bé amb ell. Ja no em fa mal, pq ja no es tant important. Prou de ratllades d'olla i de plors impotents. Prou.

Ara només vull disfrutar del moment, de la química, de la connexió i el que passi poc o molt, no m'importa, ja es veurà. I si arde troya, que arda, no es mi troya. No és el meu problema.

M'he tornat egoïsta pel que fa a ell, però crec q ja tocava.

Igual estic entrant, sense donar-me compte, en el mateix bucle de sempre, potser m'estic equivocant de nou... pero crec q no, pq ja no fa mal. Ara primer de tot vaig jo i el que vull es disfrutar. Igual m'estic aprofitant d'ell. Igual si, però crec q li agrada i tot! ;P

No sé, per primer cop, crec q en tota la meva vida, el que passi no em preocupa...

He madurat una mica més.

T'estimo...

" Diuen que no es pot parlar d'amor, sinó només viure'l. És veritat. M'ho crec. Si jo conec l'amor és només perquè tu me l'has fet viure i respirar. L'he après de tu. I he entès que en realitat no s'aprèn res. Es viu i prou, junts, propers, còmplices. L'amor ets tu. L'amor sóc jo quan estic amb tu. Feliç. Serè. Millor. Encara recordo la primera vegada que et vaig veure. Preciosa. (...)No eres només guapa, sinó també simpàtica. I coneixent-te he descobert mil qualitats teves més. Sóc afortunat. Molt. I si penso en tot el que hem fet junts somric de felicitat. (...)
...passejar fins ben entrada la nit sense avorrir-nos mai, tenir mil coses per dir, per explicar. I besar-nos de sobte i sentir els teus llavis tan tendres, lleument recoberts de brillantor de llavis amb gust de fruita, com a tu t'agrada. Cada nit, fins i tot la més senzilla, amb tu resulta especial. N'hi ha prou amb no res. Tant és on, a mi sempre em sembla una festa. I fins i tot quan ens barallem, poques vegades, la veritat, en el fons em diverteixo. Perquè dura poc i després sempre fem les paus.

Tinc mil records esplèndits de tu. Com més passa el temps, més m'enamoro. Més del que em pensava que fos possible.

T'estimo quan somrius. T'estimo quan t'emociones. T'estimo mentre menges. T'estimo el dissabte al vespre quan anem al pub. T'estimo el dilluns al matí quan encara tens cara de son. T'estimo quan cantes fins a esgargamellar-te als concerts. T'estimo al matí quan hem dormit junts i no trobes les sabatilles per anar al bany. T'estimo sota la dutxa. T'estimo a la platja. T'estimo a la nit. T'estimo al capvespre. T'estimo al migdia. T'estimo ara mentre llegeixes la meva carta, la meva felicitació de Sant Valentí i potser estàs dient que estic una mica boig. I és veritat.

I ara prepara't. Surt. Viu el teu dia. Assaboreix el meu pensament que vol robar-te un nou somriure per veure't resplendir en la teva bellesa. Felicitats, amor... D'aquí a una hora passo a buscar-te. Les sorpreses no s'han acabat!"

- Perdona però vull casar-me amb tu - Federico Moccia

Sublim, preciós, atemporal i màgic.

Just el que tothom voldría que aquest algú especial li escribís algún dia.

Digne de rellegir de tant en tant.

Sola... i quasi quasi feliç...

Fa 4 dies va ser Sant Jordi i és en dies com aquest te'n adones realment que estàs sola... Però aquest cop va ser diferent... NO me les vull donar d'autosufucient, però sí que diré que aquest cop adonar-me de la meva soletat no va fer tant mal.

I això sé que es un pas endavant...

Poc a poc trepo per les parets del pou i em comença a encegar la llum del sol.

Res... Mai... m'havia enfonsat així.

Temps, paciència, calma i sobretot... gràcies.

Torno a ser jo...

Porto 3 dies enganxadíssima a un llibre...

Feia 3 mesos que escoltava música compulsivament, que veia la tele compulsivament... tot per no sentir els meus pensaments més del compte...

Però fa 3 dies que no paro de llegir...

i de disfrutar del sielnci...


Torno a ser jo

tranquila, per fi

Porto un mes sense escriure... obligant-me a no pensar més del compte, deixant passar els moments que mereixien ser escrits... pq si...

Durant aquest mes l'he vist 2 vegades i la última li vaig rebutjar un petó...

No sé què passarà ni com haig d'actuar ni com acabarà tot plegat... Però he agafat una actitut de "ja ho veurem" i si algún dia em deixo anar, pos m'hi deixo i que arda troya...

No sé, de fet, res depèn de mi...

L'únic que vull es disfrutar i que no em faci més mal. A més, ara vé la primavera i el sol fa marxar els mals rotllos. No sé, estic com una mica zen...

Només vull estar tranquila.

Reconciliant-me amb el dolor...

Porto molts dies posposant escriure per mantenir-me una miqueta més de temps anestesiada per tot això... Evitant escriure sentiments que en un futur em remoguin i em facin mal... Hi ha moments que val més no escriure res i deixar que els pensaments se'ls emporti el temps.

Fa un mes de tot... Fa un mes que vaig parlar DEFINITIVAMENT amb ell, fa un mes que no el veig, fa un mes de tantes coses...

Ara crec que estic bé... si més no vaig en camí d'estar bé.

Porto gairebé dues setmanes deixant de torturar-me preguntant-me perquè i començant a acceptar com són les coses.

Com a parella ja no n'espero res ni tampoc vull res. Ha tingut molt temps per fer el pas i no l'ha fet, per tant, en aquest aspecte, la història s'ha acabat... Pero això no vol dir que el tregui de la meva vida perquè no s'ho mereix i pq jo tb el necessito per explicar-li les meves coses, per riure, per discutir i per tot plegat.

Ell té un problema emocional molt gros que fa molt temps que arrossega i que fins que no el solucioni no serà capaç d'estimar a ningú. Sé que no ho ha fet bé amb mi, però també sé que no ha volgut fer-me mal i que, dins de tot, m'estima tot el que el seu cervell li permet.

Sé que pensareu que m'estic autoenganyant(i m'és igual) i que en 2 dies tornaré a estar enganxada a ell , pero sé que no, que aquest cop és diferent pq ja no espero res, realment i profundament no espero res. Sé que ell ho provarà pq forma part de la seva naturalesa punki, però mentre jo no m'ho agafi en serio, no passarà res, jo tinc el poder.

Ahir vaig parlar amb ell una estona llarga i em va dir moltes coses... Em va dir que em trobava moltissim a faltar i que es pensava que no tornaria parlar amb mi. Jo, unilateralment, haig de decidir quin tipus de relació tindrem... Jo necessito que ell em cuidi com amic i jo tb vull cuidar-lo. El vull a la meva vida, però d'una manera que no em faci mal.

He entès que té un ritme encara més retardat que la persona més lenta del món pel que fa als temes emocionals i he entès que no està preparat encara per assumir el que ha d'afrontar. Per tant, no el penso deixar sol. L'ajudaré tot el que pugui a sortir d'això i quan estigui "curat", si es que ho està algun dia, podrà començar a ser feliç. I igual llavors tot és diferent... Fins llavors, no hi tornaré a pensar.

Ahir em vaig reconciliar amb el dolor i amb ell i una pau interior em poseeïx ara.


Segurament aviat podré tornar-lo a veure. Aviat, però encara no. Necessito que aquest sentiment s'aposenti amb el temps que necessiti i no penso adelantar ni forçar res. Em donaré el temps que el cos em demani i tot, tot anirà bé.

Te perdiste...

Te perdiste mis abrazos, te perdiste mi risa nerviosa, te perdiste mi mirada tierna. Te perdiste mis miedos, te perdiste mis fracasos, te perdiste mis triunfos. Te perdiste mis dudas, te perdiste mi locura, te perdiste mi conversación.

Te perdiste mi cara de sueño, te perdiste mis ganas de jugar, te perdiste mi sonrisa. Te perdiste mi cara traviesa, te perdiste mi ilusión, te perdiste mi risa. Te perdiste mi cara de sorpresa, te perdiste acariciar mi pelo, te perdiste mis ojos al sol.

Te perdiste mis besos tiernos, te perdiste mi calor, te perdiste mis caricias. Te perdiste mis besos apasionados, te perdiste mi olor, te perdiste mis suspiros. Te perdiste mis escalofríos al tocarme, te perdiste mis besos robados, te perdiste mi sudor.

Te perdiste mi picardía, te perdiste el juego, te perdiste mi razón. Te perdiste que te escuchara, te perdiste que te comprendiera, te perdiste que te ayudara. Te perdiste mis cambios, te perdiste mi futuro, te perdiste mi presente.

Te perdiste nuestros viajes, te perdiste la telepatía, te perdiste mis nuevos proyectos. Te perdiste nuestra conexión, te perdiste nuestro hogar, te perdiste la discusión. Te perdiste nuestros hijos, te perdiste mis pensamientos, te perdiste mis sueños.

Te perdiste mis bromas, te perdiste mis cosquillas, te perdiste mi seriedad. Te perdiste mis lágrimas, te perdiste consolarme, te perdiste acurrucarme. Te perdiste mis principios, te perdiste mi saber estar, te perdiste mi irreverencia.

Te perdiste mi ternura, te perdiste mi comprensión, te perdiste mi apoyo. Te perdiste mi cariño, te perdiste mi pasión, te perdiste mi deseo. Te perdiste mirarnos y entendernos, te perdiste mis ganas de volar, te perdiste mi libertad.

Te perdiste abrazarme por detrás que se que te encantaba, te perdiste hacer la cucharita conmigo, te perdiste al que llamabas “tu cuerpecito”. Te perdiste el olor de mi piel al sol, te perdiste escuchar mi respiración dormida, te perdiste mis susurros.

Te perdiste mi juventud, te perdiste mi coherencia, te perdiste mi día a día. Te perdiste mi sentido común, te perdiste mi madurez, te perdiste mis ganas de provocar. Te perdiste mi vejez, te perdiste mis momentos de catarsis, te perdiste mis momentos de felicidad.


Te perdiste… tantas cosas…



Te lo perdiste por imbécil…



Me perdiste

stand by...

Hola, porto molts dies com sobrevivint...intentant no pensar més del compte pq no faci més mal de la dosi diària que puc suportar. Intentant no reviure cada moment, cada abraçada, cada petó...

Però hi ha una imatge recurrent en la meva memòria... quan vaig sortir de casa seva i anava cap al cotxe em va cridar a pulmó:

- Te quiero
i jo em vaig girar i li vaig cridar: - que te jodan!
- eres la mejor!

Buf... allà, al mig del carrer a les 9 de la nit tot fosc i tremolant de fred i després de tot el que li havia dit... Tot plegat molt peliculero... però molt maco...

Desde llavors estic com anestesiada... Em mantinc a mi mateixa en stand by i deixo que passin els dies...Ja no tinc por que s'acostumi a viure sense mi, sóc jo la que s'ha d'acostumar a viure sense ell...

Necessito no pensar, necessito desconnectar de tota aquesta merda, necessito deixar que el temps em recompongui per dins poc a poc...

Fins fa 2 dies el necessitava, ara no tinc ganes de veure'l... tinc ganes d'estar tranquil·la, ho necessito. Estic tant fotuda i tan profundament trista que no sé com surtiré d'aki...

Poc a poc i fent esforços per no pensar-hi més del compte... suposo que tornaré a riure de veritat.

Crec que no havia estat així de trista mai a la meva vida...


temps i paciència, això es el que necessito.

PUTA COHERENCIA!

M’estic morint… sense ell em moro…

Ell em va dir que decidís quina relació volia tenir amb ell o si volia tenir-la...

No ho sé...

Una part de mi vol que no torni més a la meva vida, perquè no sé si podré veure’l com un amic... La nostra relació ja porta una inèrcia contra la que és molt difícil lluitar... Sé que sempre hi haurà els dobles sentits, el joc i tot plegat, perquè som així i no sé si això seguirà fent-me mal eternament...

Però una altre part de mi el necessita, una part molt gran. Se’m fa molt difícil, per exemple, pensar que quan tingui el cotxe nou no li ensenyaré... Em fa pena pensar-ho. Aquesta part de mi té molta por... Tinc molta por que si trigo molt a veure’l o a parlar amb ell s’acostumi a estar sense mi, que no em trobi a faltar... pq això si que és el final... Amb el plan de gandul amb ell mateix i els seus sentiments que porta últimament no m’estranyaria gens que s’acostumés a estar sense mi i fos només un agradable record... Pq en el fons, aquesta gran part de mi el que vol és que ell s’estigui morint com m’estic morint jo i que vingui corrents a buscar-me... Sé perfectament que es llegirà els papers que li vaig donar fins que gairebé desaparegui la tinta, però reaccionarà?

Sé que si després de tot el que li vaig dir no reacciona, és que no és ELL i sé que el que li vaig dir és el que penso realment, però com puc deixar de morir-me???


És molt difícil sobreviure... molt.


Dos miniyos lluiten ara mateix i no sé qui guanyarà... Potser no cal veure com acaba la lluita, potser només cal deixar que el temps posi cada cosa al seu lloc. Però potser, només potser.

The final countdown...

Porto tot el dia mirant aquesta pantalla en blanc i no sé ni per on començar...

Ahir vaig parlar amb el punki...

Li vaig dir que estava farta, que no podia patir més per això, li vaig dir que estava cansada dels nostres cicles pq cada vegada queia més aball que l'anterior i que no podia suportar una altre recaiguda, li vaig dir que estava farta del "no m'apretis"...

Li vaig dir que sabia que m'estimava, però que també sabia que no m'estimava prou. Li vaig dir que jo no era plan b per ningú. Li vaig dir que l'havia estimat més que a mi mateixa...

Li vaig dir que fins que no superi lo seu, no serà capaç d'estimar mai a ningú. Li vaig dir que no havia conegut ningú amb un ritme tant lent... Li vaig dir que viure una pseudovida com està vivint, sense pensar per si de cas li fa mal, no era viure...

Li vaig dir que jo ja no el podia salvar...

I malgrat li vaig dir que n'estava farta i cansada, també li vaig dir que si algún dia decideix trencar la teranyina, que jo l'ajudaré, no el deixaré sol, però el que no faré és estirar-lo... ha de venir pel seu propi peu...

Bé, això són 4 pinzellades del que van ser 4 hores intenses de conversa...

No sé, ho vaig fer tant bé... pq li vaig parlar clar, pero des del més profund dels carinyus. Tranquil·la, serena, segura...

L'estimo tant i em sap tant greu que no trobi el seu camí... pero no sóc jo qui l'ha de guiar.

El més dur amb diferència que he fet mai... despedir-me d'ell fins a no sé quan... Encara se'm neguen els ulls... Una abraçada eterna de 15 minuts i un petó tendríssim...

Gran... molt gran...

Prou!

Tornem a ser dimarts… Aquest migdia he parlat amb ell i com l’he trobat tant tranquil he decidit que ja n’hi ha prou!

És cert que he passat uns dies molt dolents, que em moria per veure’l, per abraçar-lo, per besar-lo i per mil coses més. Altres dies només sentia la necessitat de parlar amb ell i altres quasi no m’enrecordava…

Però estic cansada d’aquesta historia ja. Estic farta de mi mateixa, estic farta d’estar trista, d’estar tova i estic farta de patir per un home que no ho fa per mi.

M’estima? Si… Prou? No… Doncs ja està. No m’estima suficient, doncs fora. S’ha de saber perdre i jo aquí hi he perdut molt.

No m’he enfonsat amb tot el que m’ha passat a la vida i no m’enfonsaré ara. Agafaré de la mà a l’ave fènix que porto a dins i a volar. La vida és massa curta i massa valuosa per passar-me els dies ensopida, sense ganes de res, trista…

D’acord que és una persona molt especial i d’acord que podria haver sigut l’home de la meva vida… Podria, però no ha sigut així. Ha sigut una persona molt important durant una etapa de la meva vida, però no et pots estancar, s’ha d’evolucionar. Probablement sempre formi part d’una manera o altre de la meva vida, però potser no…

Si ell no troba un motiu per canviar la seva vida serà perquè no en té un de prou important. Si ell vol renunciar a això és el seu problema. Si ell vol renunciar a sentir-se viu, és el seu problema. Si vol renunciar a mi, és el seu problema.

No sé, és cert que l’estimo i segurament l’estimaré durant molt temps, potser per sempre, però ha decidit i ara em toca actuar a mi.

El que no faré és estar penjada d’una situació insostenible durant més temps. Vale, ja he fet els dies de dol, ja m’he sentit desgraciada, terriblement sola, indesitjable, rara, trista i plorosa. Doncs ja n’hi ha prou.

De fet tinc ganes d’estar sola i tranquil•la. Aquesta relació m’ha desgastat tant que ara mateix no m’imagino amb ningú més. Sé que em costarà trobar algú mínimament decent, em costarà moltíssim perquè jo tampoc sóc molt normal. I també sé que ell és el que millor encaixaria a la vida que vull per mi, però què hi farem. Hauré de buscar algú altre en qui pensar quan escolti la cançó “Geografia” de la Oreja, buscaré un altre que vulgui crear un país amb mi on viure-hi tots dos… algú altre formarà part de la vida que vull per mi…

I ell.. té via lliure. Em retiro d’aquesta partida sabent que he tocat el seu cor molt més del que ell es dóna compte i esperant que trobi el valor per creure que es mereix tornar a ser feliç algun dia. Jo faré amb la meva vida el que pugui per ser-ho.

Malgrat se m’hagi tornat a fer un nus a la gola quan, tornant cap a casa, he sentit la cançó “Tenia tanto que darte” de Nena Daconte (cançó que sempre em fa pensar en ell) i malgrat se’m escapin les llàgrimes quan veig, impotent, que no hi puc fer res, malgrat tot… estaré bé.

El si, però no; els petons fugaços i les marxades al Senegal, les il•lusions compartides, el somni de viatjar plegats, les mirades, els riures, la complicitat, l’il•lusionar-te i caure i el tornar-te a il•lusionar per tornar a caure, comprovar que la connexió és real, creure que aquest cop si pq sigui que no, la passió dels últims dies, els petons i tot plegat i el que res canviï al final… han fet, durant gairebé 5 anys, una ferida molt gran i molt profunda que no sé si algun dia cicatritzarà del tot.

Necessito cent punts de sutura, tirites, betadine i sobretot moltes abraçades per poder aconseguir-ho.

No sé com ni quan, però confio que amb el temps em curaré…

El que sé segur és que sense un canvi d’actitud no ho aconseguiré mai. Prou de lamentar-se i de rebolcar-se més en una merda que fa massa temps que cultivo. Necessito creure que valc molt més que això encara que sigui mentida. Sé que tot, per sort o per desgracia, està dins el meu cap. Només és qüestió de desfer la pel•lícula i, poc a poc, veure la llum del final del túnel una mica més aprop.

Ara, m’eixugaré les llàgrimes, em rentaré la cara i seguiré vivint…

Helena

vida nueva

M'ho he repensat i publicaré l'ultim del escrits que he fet aquests dies:

"Me equivoqué

Vale, me ha costado darme cuenta, pero si, me equivoqué…

No me equivoqué viviendo esto ni queriéndole, me equivoqué poniendo todos mis esfuerzos en que esto saliera bien, cuando estas cosas no son tan difíciles, por lo menos no deberían ser tan complicadas. Cuando dos personas se quieren lo más normal es que estén juntas ¿no? Pos no…

Me equivoqué pensando que cuando se diera cuenta cambiaria, pero las personas no cambian… Es cobarde y lo será siempre y lo es porque tiene demasiado miedo a sufrir. Pos sabes que te digo, que la vida es riego, riesgo a querer, riesgo a enamorarse y riesgo a perderlo todo y saber tirar adelante.

Por lo menos me queda la tranquilidad de que todo esto no se me ha quedado dentro. Nunca me quedará la espinita de “que hubiera pasado si me hubiera atrevido a decírselo”. He sido sincera y le he dicho que le quiero lo más de verdad que se puede decir… Arriesgué y perdí, pero por lo menos, jugué la partida…

Y ahora, tiré la toalla con este asunto porque ya no puedo más. Si no quiere pensar sobre todo esto es su problema. Que se quede con su pseudovida que tiene, que se deje atrapar cada vez más por su telaraña, que siga dejando que los demás decidan por él hasta que se ahogue en sus propias circunstancias… Llevo días pensando que le he perdido, pero ¿sabéis qué? Es él que me ha perdido a mí y a toda la magia que envuelve nuestra historia des de el principio. Antes la impotencia me podía, ahora… me da igual…

Helena

14/01/2010"

pd.- a tumar pel cul!

año nuevo.... vida nueva?

Fa mooooolts dies que no escric aquí, des de l'altre década!;P

Resumint, un cap d'any trist i poc a poc he tornat a somriure. Durant aquests dies he escrit molt, però per primer cop des que vaig crear el blog, no ho he publicat... pq són coses íntimes i patétiques i pq a vegades m'oblido que això és public i ho pot llegir tothom. Sé de sobres que sabeu sobre què he escrit, aixi que no cal que el tornem a mencionar no? ;P

Com estic? la pregunta del millón... no ho sé, però potser una mica buida...

Novetats? em canvio de pis i de cotxe, així tot de cop, venga al suicidio de cabeza! em quedaré arruinada, pero ja em recuperaré, espero... jiji

En fi, que estic una mik rara i encara no m'he reubicat...

temps al temps...



Helena