Fa només un mes i poc del balanç i han passat tantes coses...
Vaig començar a MONA a principis de gener. Vaig esforçar-me molt, vaig passar mooooolt fred, vaig currar com una desgraciada, em vaig gastar una pasta en peatges i benzina, vaig estar 12 hores fora de casa deixant sola a la Rita,... Fins q, tres setmanes després, el meu cos va dir prou. No tenia cap necessitat de passar per tot això, aixi q he redirigit el voluntariat cap a la vessant educativa.
Però, tot i la decepció inicial i tot el que va remoure pel q fa a limitacions físiques, sé q em va anar bé. Em va espavilar, em va fer sortir de l'aburriment q tenia ficat al cos.
I ara estic en una altre fase, faig el projecte educatiu de MONA i estic estudiant per la sele del juny (qui m'ho havia de dir que la tornaria a fer 11 anys després!!)
I fa pocs dies q m'ha passat una cosa mooooooolt especial. S'ha creuat al meu camí un home fantàstic. Un home que ja estava a la meva vida, però mai així. I estic contenta, i il·lusionada, i cagada de por, i emocionada, i recuperant la fe en els homes i en l'amor!!!
Un home terriblement tendre que m'ha dit, entre altres coses precioses, que porta esperant-me tota la seva vida...
Espero que surti b, necessito q surti b, que pugui viure amb ell tot el q vaig escriure, que sigui de veritat i q sigui per sempre...
Amen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada