Dia 2: resurrecció...

Ei, que tal esteu totes?

Jo la veritat és que estic molt millor, molt més animada...

A mi el dol de veritat, aquest que tens tanta pena d'amor que no pots fer res, em dura un dia i mig dos dies com a molt...Ho tinc comprovat... Amb els tres homes que han marcat la meva vida sentimental m'ha passat el mateix... Serà que no necessito més temps per plorar, la reserva de llàgrimes em dura només 2 dies... jajaja

Si que és veritat que durant un temps te'n vas enrecordant, sobretot en moments de soletat o quan algo te'l recorda, però hi acabes pensant amb nostalgia, no amb pena... Però sabeu què? Aquests dos últims homes m'han fet més mal que el primer (i això que vaig estar amb ell 3 anys!) No sé, cadascun m'ha fet una mica més de mal que l'anterior...No li busqueu explicació perquè segurament no la té...

Avui hi pensava... Sabeu, la vida m'ha ensenyat, per experiència pròpia, que és efímera i que no cal preocupar-se per coses banals... Que s'ha d'aprendre a valorar el que tens i disfrutar dels moments del dia a dia... Que és un regal poder viure així, amb totes les necessitats cobertes i que hi ha dos possibles eleccions: intentar ser feliç o deixar-te portar per la melancolia i la tristesa cap a una pseudovida sense sentit. Ser el protagonista de la història o un simple espectador... Sabeu perfectament quina és la meva elecció.

Avui he pensat tot lo bò que n'he tret d'aquesta història... i són moltes coses! Primer de tot hi ha la nit de Lliçà que serà meva per sempre... La nit de Canet, Vic, sant vicenç... els riures al cotxe tornant de sant vicenç... la pluja sota la taula... la sensació de sentir-me observada... l'adrenalina, les feromones...El nus a l'estomac... la primera vegada que el vaig olorar... mmm! ...la birra gratis... les empentes... les xerrades furtives, les paraules nervioses... els entrebancs... la seva germana, els seus amics (que són una miqueta meus ara tb)... tot el món de castell... la coral i el seu sopar... Rauxa.... el seu fotolog (molt important)...La Troba (una peça clau!)... Les converses pel mesenger...Anar a casa seva...Els nervis, la desesperació...Els records i la nostalgia...Conèixer gent nova...Sentir l'electricitat quan es creuaven les mirades...el seu món interior...la revetlla de sant joan... els pingüins...la por...la il·lusió... la vergonya...el "A tu"... el munt d'hores de cotilleo parlant d'això... Els riures i els pronòstics... les teories...i el millor de tot...el seu somriure...

No creieu que és fantàstic!! Què afortunada sóc d'haver pogut viure tot això tant intensament! Encara que només ho hagi sentit jo, ha sigut tant genial... i sé que tot això que hi havia es transformarà en una altre cosa, que no serà ni millor ni pitjor, simplement diferent... i sé que poc o molt seguirà formant part de la meva vida i estic contenta per això, perquè de persones que valguin la pena no n'hi ha moltes i cal conservar-les (cal??? SISISISISISISI que cal!!! jajaja)

Fa dos nits vaig tocar molt fons, vaig plorar fins a dormir-me de cansament, vaig plorar amb tant sentiment, desgarradorament, pq em feia moltíssim mal... notar com el cor se't esquerda així és horrible... I després de desfogar-me a gust haig de tirar cap amunt... La vida segueix i jo no perdré el somriure per això...Lo més gros ja està passat, ara pa'lante! és el que toca i el que haig de fer... M'he donat un marge i m'he adonat que sola, sense fer res, sense pressionar-me per estar o no estar trista, estava bé, molt millor i m'he adonat que ja estava, que començava a cicatritzar...

Sabeu què és curiós? Que tots em dieu que això de que estigui començant amb una noia no vol dir res i que l'esperança és lo últim que es perd... en canvi jo sóc la única que veu clarissim que hi ha un abans i un després d'això... que tot ha canviat... com a mínim per mi. Sé que mai se sap i sabeu tant bé com jo que el tindré sempre present... i qui sap, la vida dona moltes voltes...

Aquesta tarda de cop m'he vist amb la curi a casa l'abuela, repanxingades al llit, bebent orxata i petant-nos el cul... Què xoxones que som!!! jajajaja (t'ho he dit que ho posaria eh! jajaja) i m'he adonat(la primera sorpresa sóc jo!) que si, que estaré una mica tobeta un temps, sobretot quan el vegi (i si el veig amb ella ja no diguem!), però que tot passa... Només cal respirar fondo i seguir endavant...

Tb estic així de bé pel ja esmentat "efecte Troba" sumat al "efecte conduir"... Dues coses que m'encanten i que juntes formen un bàlsam que cura totes les meves ferides! Quina sort saber a qui recórrer!

Petonets

pd.- sabeu què he tret tb de bò? Que mai llegirà el blog i no m'hauré de preocupar de què hagués pensat! jajaja

Helena